gent

Gent nostra

Teresa de Lisieux




A veles desplegades

Agustí Borrell.
Publicat al Butlletí CC, num. 10. Gener de 1997

Teresa de Lisieux va viure en una regió molt propera a la costa de la Normandia francesa. Durant la seva infantesa, va passar algunes temporades a la vora del mar, sobretot durant les vacances d’estiu. Ella mateixa explica com recorda la primera vegada que va veure el mar: “Tenia sis o set anys quan el papá ens portà a Trouville. Mai no oblidaré la impressió que em va fer el mar, no podia estar-me de mirar-lo contínuament: la seva majestat, la remor de les seves onades, tot parlava a la meva ànima de la grandesa i del poder del bon Déu" (Ms A 21v).
No és estrany, doncs, que en els seus escrits faci servir sovint imatges relacionades amb el mar. Per exemple, en moltes ocasions es descriu a ella mateixa dins d’una barca que solca les onades per avançar en el camí de la vida, que imagina com una travessia pel mig del mar. És una idea que li ve sovint al pensament: “De vegades em sentia sola, ben sola; com en els dies de la meva vida de pensionista quan em passejava trista i malalta pel gran pati, repetia aquestes paraules que sempre feien renéixer la pau i la força en el meu cor: “La vida és la teva nau i no la teva estada permanent!..." Ja de petita aquestes paraules em tornaven el coratge; encara ara, malgrat que els anys fan desaparèixer tantes impressions de pietat infantil, la imatge de la nau continua encisant la meva ànima i l'ajuda a suportar l'exili... ¿No va dir també la Saviesa que "la vida és com un vaixell que parteix les ones agitades i no deixa darrera seu cap traça del seu pas ràpid..." (Sv 5,10)? Quan penso en aquestes coses, la meva ànima se submergeix en l'infinit, em sembla tocar ja la ribera eterna..." (Ms A 41r). De vegades parla també de la vida eterna com un llac o un oceà "sense ribes" (Cartes 85 i 254).
Una de les escenes bíbliques que li criden l'atenció és precisament aquella en què els deixebles es troben enmig del llac de Galilea, i s'aixeca un gran temporal; malgrat això, Jesús contiunua dormint a la popa, amb el cap sobre el coixí, fins que els deixebles, espantats, el desperten i el atura el vent i les onades (Mc 4,35-41). Aquest text evangèlic li serveix per descriure sobretot els moments en què ella mateixa se sent enmig de les dificultats i les foscors. Llavors es veu com els deixebles en la barca. Jesús és al seu costat, però continua dormint, no fa res per aturar el temporal i tornar-li la pau. Així, quan vol entrar al Carmel i no obté els permisos que necessita, comenta: “Em trobava en un trist desert o, més ben dit, la meva ànima s’assemblava a una fràgil barqueta sense pilot deixada a mercè de les onades tempestuoses... Jo ho sé, Jesús era allà dormit en la meva barqueta, però la nit era tan negra que m’era impossible de veure’l; res no m’il·luminava ni tan sols un llamp venia a esquinçar la fosca nuvolada... Era la nit, la nit profunda de l’ànima... Em sentia sola, sense trobar consol ni en la terra ni en el cel, semblava que el bon Déu m’hagués abandonat!!!... “ (Ms A 51r). O bé quan és a punt de fer la professió com a carmelita descalça, un cop ha entrat ja al convent, i la seguretat que tenia fins aleshores sembla haver-se fos: “Jesús dormia, com sempre, a la meva barqueta” (Ms A 75v). Quan es troba en aquestes situacions, ella que mai no deixa d’esperar en Déu, no “desperta” Jesús, accepta la foscor i la nit del seu interior, fins que Jesús vulgui fer-li arribar la llum: “Ja que Jesús vol dormir, per què li ho haig d’impedir?" (Carta 74); “molts serveixen Jesús quan els consola, però pocs consenten a fer companya a Jesús quan dorm sobre les onades o bé quan sofreix a l’hort de l’agonia!...” (Carta 165).
El text on treu més suc d’aquest episodi és la carta que escriu a la seva germana Celina el 23 de juliol de 1893 (Carta 144), per encoratjar-la a continuar endavant tot i els dubtes que està suportant: “No estic sorpresa que no comprenguis res del que passa en la teva ànima. Un PETIT infant tot sol en el mar, en una barca perduda enmig de les onades borrascoses, podria saber si està a prop o lluny del port?... La meva Celina, l’infantó de Jesús, és tota sola en la barqueta, la terra ha desaparegut dels seus ulls, no sap on va, si avança o si recula... La Teresina sap bé, està segura que la seva Celina és en plena mar, la barqueta que la porta vola a veles desplegades cap el port, el timó que la Celina no pot ni tan sols percebre, no està sense pilot. Jesús és allà, dormint com en altre temps en la barca dels pescadors de Galilea. Dorm... i Jesús dorm sempre; no obstant això, si ell es desvetllés tan sols un instant, només hauria de “manar al vent i a la mar i es faria una gran calma”, la nit esdevindria més clara que el dia... Estic segura, Celina estimada, que la teva barca és en plena mar, potser ja ben a prop del port. El vent del dolor que la impulsa és un vent d’amor i aquest vent és més ràpid que el llamp...”
En el fons, el que Teresa expressa una i altra vegada amb aquesta imatge és la seva confiança absoluta en Déu. Sap que ell hi és sempre, que no abandona mai als seus fills, encara que molt sovint no se’l vegi por enlloc i fins i tot arribem a dubtar de la seva presència. No és que ell no hi sigui, diu Teresa, és que “dorm”, i quan es desperti aturarà el temporal i restablirà la calma. Mentrestant, és el temor de la confiança, l’actitud més característica de Teresa davant Déu. Durant molt de temps, malgrat que els confessors la convidaven sovint a no oblidar el temor de Déu, ella havia anat intuint que davant Déu no s’ha de sentir cap mena de por; si Déu és el Pare amorós que vol el bé dels seus fills, la resposta humana ha de ser confiar plenament, esperar contra tota esperança. Tan sols un predicador franciscà, el P. Alexis Prou, va comprendre Teresa i la va animar en aquest camí; ella ho torna a descriure amb la imatge de la barca: “Em llançà a veles desplegades sobre les aigües de la confiança i de l’amor que m’atreien tan fort, però sobre les quals no gosava avançar... “ (Ms A 80v). Aleshores se sent alliberada i veu confirmat el que ella ja pressentia: a l’amor de Déu només s’hi pot respondre amb confiança i amor. Qui ho fa així avança segur i decidit enmig del mar, per més foscors i tempestes que puguin aparèixer en la vida. La noia de Lisieux, cent anys després de la seva mort, és encara un far lluminós que ens ensenya a avançar segurs i confiats pel mar de la vida, sabent que Déu és al nostre costat i guia la nostra barca.


RETORN

teresina