gent

Gent nostra

Teresa de Lisieux




Santa Teresina missionera

Lluís Romagosa. Palafrugell 2003

M’han demanat que parli de l’actualitat de Teresa de l’Infant Jesús. No sé si l’encertaré. El seu missatge té un bon caràcter d’evangeli viu i actualitzat i, en cert sentit, acaba sent ella la millor actualitat ja que ens posa al davant situacions, idees que en tal o qual sentit són molt semblants a les que podem viure cadascú de nosaltres en el nostre dia a dia.
En començar a escriure em venia al cap aquesta expressió de Teresa. I allà m’hi he quedat. Quan Teresa comença a escriure el seu primer manuscrit el primer que fa és anar al centre de tot el seu viure i actuar: posa la mirada en Déu, descobreix el seu amor i adverteix amb joia que Déu és amor i un amor que ha fet seu com a tret característic l’abaixar-se. Mireu els seus manuscrits, el principi (folis 2n i 3r).
No s’ho ha tret de la màniga. Ho diu de la mà del seu bon mestre al Carmel, Joan de la Creu; mireu al Càntic (31,8): “i si ell per la seva gran misericòrdia, no ens hagués mirat i estimat primer, com diu sant Joan, i no s’hagués abaixat, el vol del nostre amor baix no hauria fet presa en ell, perquè no era tan alt com per arribar a prendre aquest ocell diví de les altures...”. I tampoc ell no s’ho va inventar: “L'amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats” (1Jn 4,10).
Paradoxes: mentre Teresa de Lisieux és reconeguda en tot el món, alhora és desconeguda per a molts. Una vida curta, però plena. Un llenguatge infantil, però ple de la saviesa evangèlica. Visqué nou anys en un monestir de Normandia, desconegut, però Pius XI, l’any 1927 la declara patrona de les missions, juntament amb sant Francesc Xavier. Aquest va caminar fins a l’extrem orient, Teresina no es mogué del seu monestir.
Déu sempre és sorprenent, si deixem que l’Esperit entri a la nostra història personal i col.lectiva. Teresina avui és actualitat degut a les “relíquies” que són acollides en molts indrets de l’Estat i del nostre País. El millor fruit? Conèixer la seva vida, els seus escrits i viure el seu missatge plenament evangèlic!
“Teresa, missionera”, respon a la petició de la revista CC de Badalona. L’enunciat és molt complex i extens. Senzillament espigolaré les raons més pregones del seu carisma missioner, intuït per Pius XI quan declarava “patrona de les missions” a aquesta jove carmelita contemplativa.
En aquell temps –segle XIX-, colonialisme i acció missionera anaven del bracet. Una imatge ambigua. El cristianisme europeu sempre va conculcar el fet de la inculturació evangèlica. França era un país missioner. La tasca evangelitzadora de molts homes i dones fou heroica.
La infantesa i la joventut de Teresina, viscuda en el si d’una família molt religiosa i molt corresponsable amb les inquietuds de l’Església, la condueixen a descobrir el valor de la pregària, l’almoina i els sacrificis com a signes de solidaritat missionera. Teresina, ja abans d’entrar al Carmel, estava empesa per una passió eclesial: la conversió dels pecadors. Per a ella era una autèntica acció apostòlica missionera. Descobreix la “ciència de l’amor”. Recordo la conversió de Pranzini (Ms. A 46r). Més tard, pel Nadal de 1886, la seva vida restarà “marcada” per sempre. “Vol ser carmelita”. La raó d’aquesta opció és el ple convenciment que la “caritat interior” li permetrà anar més enllà de la clausura (Ms. B 3rº).
La seva vocació no és anar a segar els camps de blat daurat, sinó fer com Moisès: pregar a dalt de la muntanya amb les mans alçades, pels treballadors de l’Església.
Ella, ja monja madura, acompanya amb la seva pregària i amb la seva vida, l’aventura dels dos “germans”, “fills” missioners: Maurice Bellière i Adolphe Roulland. Les poques cartes que es conserven delaten el testimoni missioner de la santeta.
Fins i tot, Teresina tenia les “maletes fetes” per anar a la fundació carmelitana de Saigón. Però la ràpida malaltia i la seva mort prematura van trencar els seus desigs. “Calia que el gra de blat morís, per donar molt de fruit” (Jo 12,24).
Pius XI fou profeta i “l’estel del seu pontificat”, Teresina, també: volia dir, i ens diu, que les inquietuds missioneres van més enllà de les fronteres. Cap monestir contemplatiu, i d’una manera especial els carmelitans de santa Teresa d’Àvila, no viuen exclusivament “de portes endins”. Tot monestir i tota comunitat carmelitana teresiana “CON-VIU”, ha de “con-viure”, amb plena comunió amb l’Església dels tercer i quart mons.
Teresina s’emociona quan el P. Roulland li comunica que ha decidit adoptar el vestit i els costums de les persones de la regió xinesa de Su-Tehuén: “Al pensar que heu adoptat la manera de vestir dels xinesos, penso naturalment en el nostre Salvador, que es va revestir de la nostra pobra humanitat i es va fer semblant als homes” (carta 1.11.1896). Teresina tenia davant la carta als filipencs.
Teresa, quan entra en la nit fosca de la fe, estima més que mai els més llunyans, i està contenta de seure a la taula dels pecadors... (Ms. C F.6rº).
La seva germana Paulina declararà en el procés de beatificació-canonització: “Quan més fortes eren les proves de la fe de Teresina, més pregava pels allunyats de la fe” (Proc II, 151).
Resumint: el Carmel, tot vivint el carisma de la pregària que mena a la unió amb Déu, perquè sigui veritat, ha de ser també comunió amb els germans.


RETORN

teresina