gent

Gent nostra

Teresa de Lisieux




És propi de l'amor abaixar-se

Lluís Noguero. 2003

M’han demanat que parli de l’actualitat de Teresa de l’Infant Jesús. No sé si l’encertaré. El seu missatge té un bon caràcter d’evangeli viu i actualitzat i, en cert sentit, acaba sent ella la millor actualitat ja que ens posa al davant situacions, idees que en tal o qual sentit són molt semblants a les que podem viure cadascú de nosaltres en el nostre dia a dia.
En començar a escriure em venia al cap aquesta expressió de Teresa. I allà m’hi he quedat. Quan Teresa comença a escriure el seu primer manuscrit el primer que fa és anar al centre de tot el seu viure i actuar: posa la mirada en Déu, descobreix el seu amor i adverteix amb joia que Déu és amor i un amor que ha fet seu com a tret característic l’abaixar-se. Mireu els seus manuscrits, el principi (folis 2n i 3r).
No s’ho ha tret de la màniga. Ho diu de la mà del seu bon mestre al Carmel, Joan de la Creu; mireu al Càntic (31,8): “i si ell per la seva gran misericòrdia, no ens hagués mirat i estimat primer, com diu sant Joan, i no s’hagués abaixat, el vol del nostre amor baix no hauria fet presa en ell, perquè no era tan alt com per arribar a prendre aquest ocell diví de les altures...”. I tampoc ell no s’ho va inventar: “L'amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats” (1Jn 4,10).
El primer moviment d’amor ve de Déu, s’abaixa al costat del petit per engrandir-lo, per fer-lo amic seu, els seu germà i arriba fins a voler “morir en una creu, perquè va dir: «No hi ha amor més gran que el de donar la pròpia vida per aquells que hom estima»” (vegeu Manuscrit C 12r).
EL model de l’abaixament de Déu certament l’hem descobert en Jesús: “Ell, que era de condició divina, no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes. Tingut per un home qualsevol, s'abaixà i es féu obedient fins a la mort, i una mort de creu” (Fl 2,6-8).
Què pot voler dir això per a nosaltres? Penso que abaixar-se no pot quedar gaire lluny d’abandonar pedestals prefabricats sobre el dinamisme del propi ego i prendre consciència de la pròpia realitat mancada, tan mancada com la de l’altre. I també prendre consciència del dinamisme d’amor de Déu que em redimensiona i estima. Veritablement abaixar-se serà saber-se iguals i caminant de bracet enmig de les joies i adversitats del dia a dia.
Abaixant-nos passem de ser donants a ser compartidors, a posar a les mans de l’altre allò que som i tenim com ell posa a les nostres el que és i té. Però demana perdre la por a desaparèixer en fer-se do, la por a perdre projectes, idees, concepcions de la vida. Tot allò que no és expressió de l’amor de Deu, o té el risc de no ser-ho, ha de quedar al marge a l’hora de posar-se al costat de l’altre. I que n’és de difícil!
I així ho va experimentar Teresa. Quan surt ella a la trobada dels altres poden aparèixer els sentiments, les actituds que neguen aquest amor. Llavors només ens queda ser acollidors de Jesús fins el punt que sigui que ell que surti en les nostres relacions amb els altres. Vol dir comprendre: “que la caritat perfecta consisteix a suportar els defectes dels altres, a no estranyar-se de les seves febleses, a edificar-se dels més petits actes de virtut que hom els veu practicar” i vol dir també adonar-se del que ens dirà: “sé que no maneu res impossible: coneixeu millor que jo la meva feblesa, la meva imperfecció, sabeu bé que mai no podré estimar les meves germanes com vós les estimeu, si vós mateix, oh Jesús meu, no les estimeu també en mi”.
Que és propi de l’amor abaixar-se vol dir per tant comprendre, acollir, estimar tothom en Jesús i gràcies a ell. Però abans en cal entendre i acollir aquest amor de Déu, per fer-lo nostre i oferir-lo al món.
No ens serà difícil portar a la nostra realitat aquestes idees. Quantes vegades els conflictes en què ens trobem immersos no són fruit precisament de la intransigència pròpia o de l’altre? Com canviarien aquests si en comptes del propi criteri féssim valer el dinamisme de l’abaixament: apropar-nos a l’altre, acollir-lo, comprendre i mirar de caminar junts?


RETORN

teresina