gent

Gent nostra

Esdevenir nens
Teresa de Lisieux




Horitzó de maduresa

Àngel Briñas
Lleida, octubre 2003

En els evangelis Jesucrist mostra una predilecció especial envers els nens i, en més d’una ocasió, utilitza la imatge de la infantesa per a dibuixar el model de persona que es desprèn del seu missatge alliberador. Només qui arriba a esdevenir un nen, és a dir, qui és capaç de superar els seus prejudicis i viure d’una manera transparent, entrarà al Regne del cel.
És radicalment diferent ser un nen i esdevenir un nen. Ser nen és quelcom natural que ve determinat per uns factors de caràcter biològic i psicològic. Ningú no escull ser nen des d’aquesta perspectiva. És una etapa evolutiva que cal recórrer per a créixer.
Esdevenir nen, en canvi, és un acte lliure, és emprendre el camí vers un horitzó de transparència i ingenuïtat. Esdevenir nen és despullar-se, és reconèixer la pròpia feblesa, és, sobretot, manifestar la dependència respecte del pare.
El nen no pot fer res sol, necessita constantment l’atenció del Déu-Pare. La gratuïtat és el bressol on creix i es desenvolupa el nen. Com diu Teresa, en una de les seves múltiples imatges, el nen no pot pujar sol els esglaons de l’escala de perfecció, perquè són massa alts i costeruts. Precisament per això necessita l’ús de l’ascensor. Déu empeny l’ascensor cap a la perfecció.
Només l’home que ha esdevingut nen és capaç de reconèixer la seva feblesa interior, ètica i espiritual i, només ell, és capaç d’obrirse de bat a bat a la revelació amorosa i gratuïta del Pare-Amor.
De la mateixa manera que el nen natural per a poder créixer i esdevenir un home madur necessita tendresa i afecte, igualment l’home madur per a poder esdevenir un nen en el sentit espiritual del terme necessita la mà misericordiosa de Déu, d’un Déu que no tan sols és pare, sinó més encara, és mare.
Diu Teresa en un fragment: «(Déu) ha creat l’infant que no sap res i solament deixa sentir uns febles crits, ha creat el pobre salvatge que no té per norma de conducta sinó la llei natural, i ell es digna a abaixar-se fins als seus cors... Baixant d’aquesta manera, el bon Déu mostra la seva grandesa infinita.»
La grandesa espiritual de la persona rau, segons l’espiritualitat de Teresa, en la capacitat de fer-se petit, en la capacitat de fer-se feble. L’home no està cridat a esdevenir un superheroi, una espècie selectiva en l’ordre moral i espiritual, sinó que està cridat a esdevenir un nen, i només pot arribar a ser-ho des de la humilitat. El camí per a esdevenir un nen és el caminet de Teresa, un viaducte místic on Déu és el gran protagonista. No hi ha en la mística espiritual de la santa de Lisieux la més mínima expressió de pelagianisme o de vanitat humana. Reconeix la precarietat de l’ésser humà i confia en la revelació operant de Déu per a conduir la persona cap al Regne de la llibertat.
Ella mateixa se sent petita i precària davant de Déu. Revela la seva impotència quan diu: «només sóc un infant, impotent i feble», accentua la seva indigència quan afirma: «sóc massa petita per a fer grans coses...», es veu incapaç de pujar amb el seu esforç l’escala de la perfecció («sóc massa petita per pujar la dura escala de la perfecció») i es defineix com «una ànima molt petita que només pot oferir al bon Déu coses petites».
Només amb l’ajuda de Déu és possible esdevenir un nen. Aquesta és la gran lliçó espiritual de Teresa de Lisieux. Precisament per això és tan necessària la pregària en el pensament espiritual de la santa. Diu en els seus manuscrits: «La pregària és un impuls del cor, és una senzilla mirada dirigida al cel, és un crit d’agraïment i d’amor enmig de la prova com enmig de la joia; en fi, és una cosa gran, sobrenatural, que m’eixampla l’ànima i m’uneix a Jesús.
Un eixamplament de cor, una obertura cap al cel. Pregar és, en aquest sentit, escoltar Déu, deixar que Déu actuï en el si de l’esperit personal, és adoptar una actitud receptiva i confiada envers Déu.
El camí de la infantesa que proposa Teresa de Lisieux és un camí de transparència, de dependència, de petitesa, de fragilitat.
Una de les millors lliçons per a una humanitat temptada sempre d’orgull dominador, d’infantilisme i de superficialitat.


RETORN

teresina