gent

Gent nostra

una missionera des de la cel·la
Teresa de Lisieux




En el 80è aniversari de la seva proclamació com a Patrona de les Missions

Lluís Noguero
Publicat al Butlletí CC de desembre de 2007

Sorprèn que una carmelita descalça, una religiosa contemplativa, morta amb només 24 anys, després de 9 de vida en un monestir, sense més contacte amb el món exterior que la correspondència epistolar i les visites al Carmel, es trobi al costat de Sant Francesc Xavier, el gran apòstol dels temps moderns que treballà en les missions orientals i hi deixà allà la vida.

Havien passat poc més de quatre anys de la seva beatificació i poc més de dos de la seva canonització, quan Pius XI, el 14 de desembre de 1927 proclama santa Teresa de l’Infant Jesús la patrona “de tots els Missioners, homes i dones, i de les Missions existents a tot l’univers”. En el brevíssim decret de proclamació deia també: “així ella esdevé la seva Patrona principal, en igualtat amb Sant Francesc Xavier, amb tots els drets i privilegis que comporta aquest títol”.

Què passa des d’aquell desig de ser missionera i de ser-ho des de la creació del món fins a la consumació dels segles (Ms B 3r) fins aquest moment? El que era un desig havia començat a fer-se realitat quan la seva germana Agnès, priora del monestir, li havia donat com a germà missioner Maurice Bellière (1895). I més tard, amb la recepció del seu nou germà missioner de mans de Maria de Gonçaga, Adolph Roulland (1896). Però sobretot després, el 1897, amb la seva mort, veuria com Déu Pare li donava de veure fet realitat el seu somni: “no conec l’esdevenidor, però si Jesús realitza els meus pressentiments, us prometo de restar la vostra germaneta allà dalt. La nostra unió, lluny de ser trencada, esdevindrà més íntima: llavors ja no hi haurà més clausura ni reixes, i la meva ànima podrà volar amb vós a les missions llunyanes” (Ct 220).

Quina era la raó d’aquest desig de ser missionera? Ell mateixa li diu a Bellière (Ct 198) que “una carmelita que no fos apòstol s’allunyaria de la seva vocació i cessaria de ser filla de la seràfica santa Teresa, que desitjava donar mil vides per salvar una sola ànima”. Ara bé, de voler ser-ho a ser-ho pot anar un bon tros. Per ser-ho de debò cal estimar profundament Jesús i estimar les persones a qui un és enviat.

Teresa defineix la seva vocació missionera com “estimar Jesús i fer-lo estimar” (Ct 220). Estimar Jesús vol dir conèixer-lo, entendre’l i enamorar-se d’ell. Decidir-se al seguiment i a la resposta amorosa. I sentint-se estimat per ell, animar-se a donar a conèixer Jesús als altres de forma que ells també s’animin a acollir-lo i seguir-lo. Aquesta és la “salvació de les ànimes” que desitja Teresa.

Per a poder fer-ho cal mirar Jesús i descobrir que ell, per amor, s’ha fet un de nosaltres perquè el puguem conèixer: “que en sou de feliç de seguir de tan a la vora l’exemple de Jesús. Tenint present que us heu revestit del vestit xinès, penso naturalment en el nostre Salvador revestint-se de la nostra pobra humanitat i esdevenint semblant a un de nosaltres a fi de rescatar les nostres ànimes per a l’eternitat” (Ct 201). I l’apòstol missioner ha de mirar de fer-se semblant a aquells a qui és enviat, i des d’aquesta semblança, anunciar l’amor de Déu.

Recordem la imatge del seu servei missioner: “jo puc fer ben poca cosa, o més ben dit, absolutament res, si estigués sola. El que em consola és pensar que al vostre costat puc servir d’alguna cosa; en efecte el zero, per ell mateix no té valor, però col·locat al costat de la unitat esdevé poderós, sempre que es posi al bon costat, després i no abans!” (Ct 226). Sabent que no som els protagonistes i entenent que són moltes les maneres en què podem contribuir a la missió, la nostra tasca pren un nou relleu. És en Jesús que ho fem tot i fem de tot, i qui no pot estar al capdavant, pot quedar a la reraguarda, potser amb la senzillesa de la pregària insistent i confiada.

Avui, totes les nostres comunitats i parròquies han esdevingut terra de missió. La missió ad gentes ha arribat a les portes de casa i podem atorgar a Teresa el patronatge. Podem fer de la nostra catequesi, esplai i del servei als necessitats un moment missioner en l’ona teresiana. Un espai on les persones puguin descobrir Jesús per arribar a estimar-lo i fer-lo estimar. Sense descuidar que ens demana ser els primers a estimar-lo i a alimentar aquest amor. Un moment per a posar-nos el vestit d’aquells a qui ens dirigim; no tallem la persona per posar el vestit, millor acomodem-nos nosaltres i cerquem les formes i maneres d’arribar-hi perquè aquella paraula sigui significativa. I pensem, sobretot, que els principals protagonistes són Jesús i aquells a qui el volem donar a conèixer: deixem que nosaltres minvem perquè Jesús pugui créixer en ells. I pensem que tot això no és retallar l’anunci, és sembrar la llavor i saber que, en acabat, serà l’Esperit qui ens ho farà conèixer i entendre.

RETORN

teresina