gent

Gent nostra

Teresa de Lisieux




Petit recull de la seva vida

Joana Amigó

Era el 2 de gener de 1873. A França, a la ciutat d’Alençon, al carrer Saint-Blaise, hi naixia una noia, Teresa, última filla del matrimoni benestant Louis Martín –d’ofici rellotger- i Zélie Guérin –fabricant de les famoses puntes d’Alençon -. Les altres germanes eren : Maria, Paulina, Leònia i Celina.
El 28 d’agost de 1877 moria la seva mare Zélie, i Teresa, amb tan desconsol, agafà com a mare la seva germana Paulina de 16 anys fins que aquesta entrà al convent dels carmelites descalços de Lisieux, poble on el seu pare s’havia traslladat a viure després de la mort de la seva esposa.
Teresa, de petitona, era un dimoniet entremaliat, però amb el seu penediment per les malifetes feia guanyar-se el cor als del seu voltant. Els dies de festa anava amb la seva família (el pare, germanes, els oncles Guérin i els seus cosins) a missa a la Catedral de Sant Pere i escoltava amb atenció el sermó, que no entenia gens. La seva expressió de cara feia somriure el seu oncle, que tenia al davant. A la tarda anaven a passejar amb el pare o representaven petites comèdies i poemes escrits per la Paulina.
Era una família amb molt de “caliu”, cosa molt important a la vida cristiana dels infants.
Va fer la primera comunió als 11 anys (en aquella època es feia a aquesta edat) el dia 8 de maig de 1884 i, referint-se a aquell dia deia : “Ha sigut com un petó d’amor, ara ja no som dues persones , Jesús i jo, sinó que som com una gota d’aigua que es perd a l’oceà i forma part d’ell”. Aquell dia Teresa només va fer un propòsit : “no em desanimaré mai, ara ja tinc la companyia de Jesús” i ho va mantenir fins al final, sense flaquejar, a través de tots els seus dubtes i proves interiors.
Teresa, ja de petitona, es plantejava temes que no eren per la seva edat: sobre la mort, l’Ascensió de Jesús, el patiment dels homes condemnats a mort, sobre la redempció dels malnats (el perdó dels pecats), etc., i sempre trobava una sortida senzilla als seus pensaments. Sobre la igualtat dels homes deia :
“Totes les flors que Déu ha creat són belles; l’esclat de la rosa i la blancor del lliri no treuen res del perfum de la menuda violeta ni de l’encisadora simplicitat de la margarida... He comprès que, si totes les flors volguessin ser roses, la natura perdria la seva vestidura primaveral... I així com el sol il·lumina al mateix temps els cedres i cada floreta com si fos tota sola sobre la terra, de la mateixa manera Nostre Senyor s’ocupa particularment de cada un de nosaltres com si no n’hi hagués de semblants; i així com en la naturalesa totes les estacions estan ordenades de manera que el dia marcat faci’n descloure’s la més humil margarida, igualment tot el que ens passa correspon al bé de cada un de nosaltres”.
Teresa gaudia d’explicar a Jesús totes les coses que li passaven (a vegades darrera d’una cortina per tenir més intimitat). Quan pregava se sentia alleugerada de les seves pors i angoixes perquè ja no es trobava sola, estava amb el seu amic. En una ocasió pregava així:
“Jesús, t’estimo més que a mi mateixa, ja que faig coses per tu (pels altres) que no faria per la meva comoditat. Et vull acontentar, Jesús, vull que siguis feliç amb mi”.
Als 15 anys Teresa decideix demanar al seu pare d’entrar de novícia al convent del Carmel. Després de la sorpresa, el pare la recolza en tot el que la seva filla li demana, fins i tot fan un viatge a Roma per entrevistar-se amb el Papa perquè intercedeixi i pugui entrar al Carmel. Després de lluitar tres mesos, Teresa entra al Carmel el 9 d’abril de 1888. La seva habitació fa 2’10 per 3’70, amb un llit, una banqueta, un llum, un rellotge de sorra, una creu de fusta i res més. Teresa exclama amb joia i emoció: “és per sempre, per sempre més que sóc aquí”.
Teresa va viure 10 anys al convent . Morí el 29 de setembre de 1897 de tuberculosi als 24 anys.
Aquest temps va ésser mestra de les novícies, consol per als missioners amb les seves cartes, va fer teatre, sobretot representant Joana d’Arc (la seva heroïna) , va escriure manuscrits sobre la seva vida per ordre de la mare Priora i sempre es va mantenir infant al costat de qui la necessitava. Els seus manuscrits són una guia, una llum per als qui estimem Jesús.
En una estampa d’adéu dirigida a les seves germanes, sor Teresa de l’Infant Jesús i de la Santa Faç (nom que li van posar al convent) havia escrit :
“Veig allò que he cregut. Posseeixo allò que he esperat. Estic unida a Aquell que he ESTIMAT amb tota la meva força d’estimar”.
És l’amor i no la malaltia, que a la caiguda de les últimes fulles de la tardor ha fet caure la més bella flor de Normandia –va escriure sor Genoveva-.
Al cap d’uns anys fou proclamada Santa i la seva vida és com l’eco d’un cant d’amor que es reflecteix sobre la joventut.


RETORN

teresina