gent

Gent nostra

NUNO ALVARES PEREIRA
Nuno de Santa Maria


Que Portugal sempre s’ha mirat Espanya a la defensiva és cosa sabuda, i més en els segles XIV i XV quan s’estaven conformant moltes nacions europees tal com les coneixem ara. La política d’aliances familiars i de casaments entre les diferents monarquies arribaren a constituir un autèntic programa d’expansió territorial. D’aquesta manera s’aconseguí la unificació dels regnes de Castella i Aragó, i, també així, Castella intentà annexionar-se el país veí.

El rei Pere I va morir l’any 1367 sense descendència i el succeí el seu germà Ferran I, el qual, a la vegada, també moria uns anys després (1385) sense cap hereu masculí. Això donava l’oportunitat al rei Joan I de Castella de fer valer els seus drets sobre la corona portuguesa, ja que estava casat amb una filla de Ferran. Però les classes populars i una bona part de la noblesa portuguesa no acceptaven aquesta pretensió i volien imposar per rei a Joan d’Aviz, fillastre de Pere I.

És en aquest context on trobem el nostre personatge, el qual havia nascut l’any 1360 al districte de Castello Branco en el si d’una família noble, i estava casat amb Leonor de Alvim. Ell serà un dels principals valedors de Joan d’Aviz i, al front d’un petit exèrcit, té una primera trobada amb l’exèrcit castellà i el derrota. Nuno és nomenat Conestable de Portugal pel pretendent.

Amb la proclamació de Joan d’Aviz com a rei de Portugal per les corts, Castella referma les seves intencions hereditàries i envia un poderós exèrcit per fer valer la seva força, però novament Alvares Pereira s’imposa als castellans a la batalla d’Aljubarrota (1385). Així s’imposa un temps d’estabilitat política i la definitiva independència portuguesa.

En els anys següents, Nuno Alvares es manté fidel a la seva missió de militar compromès amb la monarquia. A la vegada, sempre ha donat mostres d’una profunda religiositat i justícia. Són conegudes la seva generositat amb els malalts i necessitats i la pregària que sempre té present en els moments de dificultat. Per això, acabades les seves missions polítiques, ja enviduat, demana entrar al convent del Carme de Lisboa (1423), que ell mateix havia fundat en compliment d’uns vots. La seva humilitat és manifesta: rebutja la condició de sacerdot i professa com a germà llec amb el nom de fra Nuno de Santa Maria.

Allà, al final de la seva vida, va rebre la visita del rei en persona, el qual sempre li manifestà la seva amistat i reconeixement pel suport que havia donat a la causa de la independència.

Va morir l’abril de 1431 i va ser enterrat en el mateix convent. La seva fama havia arribat tan amunt entre el poble portuguès que aviat la seva tomba va ser centre de pelegrinatge. Després de diversos intents de canonització, finalment s’inicià el procés a finals del segle XIX i el papa Benet XV el va beatificar l’any 1918 i Benet XVI proclamà la seva santedat el 26 d'abril de 2009.

Sobre la seva tomba, que va quedar destruïda, com el convent i la major part de la ciutat de Lisboa, a causa del terratrèmol de l’any 1755, hi figurava aquesta inscripció, que respectem en el portuguès original: "Aqui jaz o famoso Nuno, o Condestável, fundador da Casa de Bragança, excelente general, beato monge, que durante a sua vida na terra tão ardentemente desejou o Reino dos Céus depois da morte, e mereceu a eterna companhia dos Santos. As suas honras terrenas foram incontáveis, mas voltou-lhes as costas. Foi um grande Príncipe, mas fez-se humilde monge. Fundou, construiu e dedicou esta igreja onde descansa o seu corpo."

RETORN

nuno alvares

nuno alvares

nuno alvares

Una petita llegenda mostra la disponibilitat total de Nuno Alvares vers el seu rei. Es diu que quan el rei Joan el visità al monestir li va preguntar quina seria la seva posició si Castella tornava a envair les terres portugueses. El germà Nuno aixecà el seu hàbit i mostrant-li la cota de malla que portava a sota digué: “Sempre estic a punt per servir el meu país”.