gent

Gent nostra

Maria Magdalena de Pazzi




Hi ha figures del Carmel que, tot i la seva importància dintre de l’orde, a nosaltres ens queden bastant allunyades, sia perquè pràcticament no en parlem mai o, senzillament, la nostra curiositat no s’ha sentit interpel·lada.

Així passa amb el personatge que avui presentem. Citada entre les místiques de més pes espiritual del seu temps, Maria Magdalena Pazzi –Catalina abans de la seva professió- presenta, a la vegada, paral·lelismes i divergències respecte altres joves religioses carmelites -pensem en Teresina de Lisieux i Elisabet de Dijon- més conegudes que ella entre nosaltres, a les quals precedí en gairebé tres segles.

Nascuda a la capital de la Toscana l’any 1566, al contrari que les franceses, Magdalena procedeix d’una important família molt coneguda, els Pazzi de Florència, amb grans influències en la política del seu temps. Educada en un ambient religiós, amb 16 anys aconseguí la seva gran il·lusió: dedicar-se a la vida religiosa, malgrat que els pares la volien casar amb algun jove de l’alta societat florentina. Trià el Carmel, explicava, perquè allà es rebia diàriament la comunió, cosa que no era costum en altres convents en aquella època. Això explica el seu gran amor pels sagraments de l’eucaristia i la confessió, constants en tota la seva vida.

També a ella se li diagnosticà aviat una malaltia que la deixà a les portes de la mort, però se’n va sortir.

Els primers anys de vida conventual es caracteritzen en Magdalena per una profunda vida contemplativa i mística, on arribà a experimentar plenament el drama de la passió de Crist i el que anomena el casament místic amb Ell. Altres experiències posteriors la portaran a donar ple sentit als seus sofriments. Així, dirà en una ocasió: « Oh, si la gent sabés que grans són els premis que es guanyen sofrint per amor a Jesucrist, tothom acceptaria amb veritable goig els seus sofriments, per grans que fossin». I farà seu aquest lema: «No morir, sinó patir».

Altres afanys seus van ser: la preocupació per l’església, perquè esdevingués exemple i fos un focus d’atracció per als no creients; la gran devoció a Maria propagant el seu paper en el pla de la salvació de Déu; l’anihilament del jo: «L’home és tant semblant a Déu, que no es pot mirar Déu sense veure l’home, ni mirar l’home sense veure a Déu».

A l'igual que els grans místics, Magdalena passà les seves “nits obscures” i hagué de superar fortes temptacions per aconseguir omplir-se d’humilitat i caure en el convenciment de la necessitat de comptar plenament amb l’ajuda de Déu.

Va ocupar diferents càrrecs a la seva comunitat, des de sagristana a mestra de novícies i subpriora. Morí als quaranta anys (1607) i deixà el seu testament espiritual recollit per les germanes del seu convent, que anaven anotant tot allò que feia o deia, especialment en els seus moments d’èxtasi, i que comentaven amb ella mateixa. Són les “Contemplacions” o “manuscrits originals”, autèntic tractat de teologia mística de gran vigor i modernitat.

Va ser canonitzada l’any 1669.

Butlletí CC num. 50 (2007)

RETORN

M. Magdalena de Pazzi