gent

Gent nostra

El germà Llorenç (Laurent de la Résurrection)




Nicolas Herman va néixer l’any 1614 –en data desconeguda– i va ser batejat a l’humil església de la localitat d’Hériménil de la Lorena, aleshores gran ducat independent. No se sap gairebé res de la seva família ni de la seva educació en aquest ambient camperol. Però un esdeveniment el va marcar per tota la seva vida. Als divuit anys un dia hivernal, contemplant un arbre desfullat, i pensant en el despertar còsmic que es repeteix anual-ment en la natura, Nicolas es va sentir impactat per una intuïció profunda de la Presència i la Providència divines, font de Vida que no para de manifestar-se. La seva i-tel·ligència es va veure inundada d’una llum totalment nova, d’una fe renovada. Déu és a prop, present en totes les coses. Aquesta experiència de Déu vivent el marcà en el més profund de la seva ànima.
La vida era dura a la Lorena del seu temps, implicada en la terrible «guerra dels Trenta Anys» tan destructiva, devastadora i immoral. Nicolas s’apuntà a l’armada del gran duc. I en aquest enrenou, la seva ànima perdrà la bella visió dels divuit anys; moltes vegades s'enfrontarà cara a cara amb la mort. Ferit greument, serà traslladat al seu poble fins que es recuperi de cos, però també, lentament, de l’ànima.
Temps després, entra en contacte amb un eremita acollidor i decideix compartir amb ell la vida solitària. Però aquest no és el seu camí. Emigra a París, on es posa al servei d’un notable. Tampoc és el lloc on Déu el vol.
En las circumstàncies dures, ha après a «conèixer la vida» i «conèixer el món». En la «lluita per la vida», ha viscut l’enrenou d’una llarga i terrible guerra, la incertesa, la pobresa i la fam. També ha descobert la debilitat de la seva naturalesa humana, dels seus «pecats», dels quals serà conscient tota la seva vida amb humilitat.
A París, Nicolas Herman descobreix el convent de Saint-Joseph dels carmelites descalços. El juny de 1640, a l’edat de 26 anys, ingressa com a «germà convers» («frater donatus», diuen les Constitucions) i rep dos mesos després l'hàbit (un hàbit llavors bastant diferent del dels frares clergues, sense caputxa ni capa blanca; els germans ocupaven els darrers llocs en el refetor i en el cor). Pren el nom de «fra Laurent de la Résurrection».
Després del postulantat i del noviciat pronúncia els seus vots solemnes com a «germà llec». Les Constitucions de l’Orde estipulaven que els germans «no clergues» havien de ser «devots, senzills, fidels i treballadors ja que estaven cridats al treball»; no tenien veu al capítol conventual ni participaven en la recitació de l’Ofici de les Hores i quan, a causa de la seva feina, no podien estar presents a les hores de pregària, havien de resar altres hores que els indiqués el superior, sovint a la tarda o a la nit.
Així és com trobem a fra Laurent primer de cuiner de la gran comunitat, després com a sabater, i moltes vegades com a ajudant a l’església (com ara per servir les nombroses misses dels germans sacerdots, en una època que no coneixia la concelebració), també al carrer per fer els diferents encàrrecs, recollir almoines, o fins i tot de viatge per fer compres pel convent.
La millor manera de conèixer fra Laurent, és llegint les seves «Màximes espirituals» i les seves «Cartes», els originals de les quals s’han trobat ara providencialment. En elles, s’hi descobreix un home intel·ligent, honest; que té un esperit clar i va al que és essencial; la seva doctrina està fonamentada en la fe i a la vegada en una profunda experiència de Déu; la seva paraula és senzilla i convincent; el que diu sempre té sentit i contingut; consulta a vegades «llibres», segons diu ell mateix, però no descuida la seva nodrida lectura espiritual; se li nota que té un cor obert i una natura recta; té el sentit de l’humor i va directe al gra.
D’una carta a una religiosa es pot deduir clarament que fra Laurent –que ja està «des de fa més de quaranta anys a la vida religiosa»– ha travessat una intensa nit de l’esperit durant els «deu primers anys» de religiós, i que en «viurà trenta» de «grans alegries interiors». També hi parla de la seva «pràctica» constant de la Presència de Déu i dels goigs que experimenta.
Pel que fa a la harmoniosa i fructuosa unió de contemplació i acció, ell mateix ben actiu i profundament contemplatiu, dóna uns encertats suggeriments als carmelites sacerdots i estudiants –fins i tot a les germanes contemplatives–, i a qualsevol cristià laic o religiós, que se senti cridat a fer tasques ordinàries i servei apostòlic, tant el senzill i amagat, com el més brillant i valorat.
El germà Laurent ocupa un lloc de privilegi en el cor de nombrosos cercadors de Déu en el món sencer, inclosos els germans protestants, anglicans i ortodoxos. Molts cristians l’estimen i l’escolten i el veneren com un guia lluminós i un autèntic sant. Per la seva vida i el seu testimoni radiant, el germà Laurent de la Résurrection, veritable fill del Carmel, continua avui la seva acció benèfica. Ell ens apropa a Déu, present en tota la seva vida, por la senzillesa de l’amor.
Amb una gran lucidesa fins als seus darrers moments, el germà Laurent va morir el 12 de febrer de 1691, a l’edat de 77 anys. El seu plàcid traspàs va ser molt semblant a la seva vida de comunitat, on cada dia i cada hora era un nou recomençar i un compromís fresc d’estimar Déu amb tot el cor.

RETORN

Germà Laurent



Aquesta petita biografia és un extracte de la car-ta del P. Saverio Cannistrà, prefecte general de l’Orde, amb motiu dels 400 anys del naixement del germà Laurent. Una carta que comença així:

“En el Capítol General celebrat a Àvila l’any 2009, els germans van demanar que l’any 2014, a tocar del V Centenari del naixement de la nostra Mare Teresa de Jesús, es com-memorés el IV centenari del naixement d’un dels seus fills espirituals, nascut el 1614, un senzill germà carmelita no sacerdot, humil, però molt estimat per molts cristians en el món, i fins i tot no cristians: el germà Lau-rent de la Résurrection. Els seus escrits sen-zills però encertats i lluminosos, han estat traduïts i reeditats en diferents llengües.”