gent

Gent nostra

Càntic Espiritual,
una lectura de la mà de Simone Weil




Teresa Català
(publicat al Butlletí CC num. 41 de la comunitat carmelitana de Badalona)


Començo aquest text desenvolupant un pensament de Simone Weil que em serveix per explicar el que percebo en llegir el Càntic Espiritual de Sant Joan de la Creu.
Diu aquesta autora que Déu s’esgota, literalment, per seduir l’ànima humana. Fa de tot i més per apropar-se a nosaltres, per entrar dins! I n’hi ha prou amb un lleuger pas, amb un sí matusser, perquè entri i regni i desfaci i ompli... i conquisti i enamori!
Tenim llavors ja una ànima enamorada, que gaudeix de la trobada, que es rendeix i que beu a mans plenes i com si mai n’hagués de faltar, de l’amor diví i de la vida.
Però Déu, sempre segons aquesta autora, abandona l’ànima un cop l’ha fet completament seva. I la deixa completament sola. I és ara l’ànima, en solitud i des de la mancança i sentint el buit dins, qui surt a cercar qui estima. I l’ànima té un camí gran, molt, a fer... travessant temps, espai... infinit viatge vers aquell qui estima ja sense remei.
L’ànima ha de tornar a fer un camí, tot el camí que Déu ha fet per arribar allà on era ella. I aquest camí de tornada és la nostra creu.
Des de l’agosarament que dóna la ignorància... permeteu-me dir que en les moltes lectures que es poden fer del Càntic Espiritual... ara em quedo amb la lectura germana d’aquesta reflexió de Simone Weil. Potser perquè m’és la més propera i entenedora. La meva ànima cerca l’estimat i li pregunta que on s’ha amagat. I ningú podrà ja curar-me... perquè estic fent camí vers Déu i aquest camí es fa en solitud i amb el dolor de la nostàlgia al cor. El Càntic Espiritual és un càntic de glòria de les criatures, però també és un càntic del dolor de l’abandó. ,“decidle que adolezco, peno y muero.”
I de la recerca, i del camí que es fa fins el goig de la trobada...
Hi ha el crit de l’ànima enamorada, que des de la confiança, li reclama a Déu la seva presència i sentint l’abandó surt a cercar allò que li és vida i que res ni ningú pot suplir. Hi ha el retret enamorat: Per què no hi ets? Per què has marxat? On te m’amagues? “¿Adónde te escondiste,
Amado, y me dejaste con gemido?

Hi ha el goig de la trobada, íntima, en soledat. “gocémonos, Amado” I la recerca de l’únic estimat de l’ànima, sobrant tot mitjancer. “no quieras enviarme de hoy más mensajero:
que no saben decirme lo que quiero
”.
Així doncs, recerca des de la solitud... Espera des del sofriment. I camí, molt de camí a fer fins arribar a la trobada i el goig. Fins arribar al “gocémonos, Amado” l’ànima camina, es desespera, es queixa, clama... I es deixa vèncer, i es perd, i es dóna, i adora . En soledat.
En soledad vivía,
y en soledad ha puesto ya su nido,
y en soledad la guía
a solas su querido,
también en soledad de amor herido.”
Sols arribarà el goig de la trobada des del deixar-ho tot. I fent de l’estimar l’única via per continuar.
Un càntic d’amor. Això és el Càntic Espiritual de Sant Joan de la Creu. D’un amor que nafra, que fa mal. De l’amor autèntic... El que deixa, rastre diví, en l’ànima la trobada amb el seu creador. Un càntic a la recerca i a la trobada ,des de la desesperació de l’absència al consol i la plenitud de l’abraçada divina.
Qualsevol persona que hagi estat enamorada, encara que no sigui creient, sentirà dins seu com vibra una corda del cor, en llegir aquest poema. I és que tot amor ens duu a l’Amor...
I sense amor, no es pot viure.


RETORN

Juan de la Cruz