gent

Gent nostra

Càntic Espiritual, una visió literària




Xavier Miró
(publicat al Butlletí CC num. 41 de la comunitat carmelitana de Badalona)


Moltes vegades he sentit dir que la lectura de Sant Joan de la Creu era per a gent molt preparada, molt difícil d’entendre, no sols pel seu contingut, sinó també pel seu castellà antic, que dificulta molt la comprensió del que es pugui llegir. Aquí ha fallat alguna cosa. O mala presentació d’aquest gran poeta, o mala pedagogia, en el sentit que a un principiant no se li pot parlar de la seva doctrina, si abans no se l’instrueix en la bellesa de la seva poesia, deixant al marge per més tard l’explicació i comentari en prosa que el mateix poeta fa de les seves poesies (Em refereixo a les seves tres grans obres: “Noche oscura”, “Cántico Espiritual” i “Llama de amor viva”).

Per això, partint de la meva pròpia experiència, us voldria animar a que us acosteu a Sant Joan de la Creu llegint els seus poemes, en concret començant pel “Càntic Espiritual”. Jo, en particular, als 12 anys vaig llegir i aprendre de memòria els tres gran poemes, i no m’em lamento gens. Al contrari, va ser l’inici d’una profunda admiració per aquest gran poeta i la seva doctrina. Per Dàmaso Alonso, el gran poeta de la Generació del 27, la poesia de Sant Joan de la Creu és “la cima de ternura y delicado sentimento en cuanto poesía lírica”.

De fet, aquest poema del “Càntic Espiritual” (“Canciones entre el alma y el esposo”) com el mateix títol indica, és per a ser escoltat com una cançó. L’hem de llegir en veu alta, que ressoni la seva musicalitat a les nostres oïdes, o que algú ens en reciti les bellíssimes imatges, per la musicalitat de les paraules i tenint en compte que és una i l’escoltem, amb un esperit obert, sense buscar interpretacions, deixant-se portar pel poema d’amor, líric, eròtic com ho és el llibre bíblic “Càntic dels Càntics”

L’estrofa que utilitza Sant Joan de la Creu és una LIRA, introduïda en la llengua castellana per Garcilaso de la Vega, el gran poeta del Renaixement espanyol seguint la temàtica i la mètrica italiana de Petrarca (Amor, Natura) i usada també per Fray Luis de León. La seva estructura, molt musical, està formada en cada estrofa per 5 versos heptasìl·labs i endecasìl·labs (de 7 i 11 síl·labes cada vers) amb aquest ordre: 7a, 11B, 7a, 7b, 11 B.

Aquesta musicalitat en la seva poesia, com he dit al principi, neix d’una ànima “musical”. A més, en el Càntic trobem imatges d’aquesta referència musical, per exemple: en les seves antítesis tan famoses: “la música callada” , ““la soledat sonora” (estrofa 15) Penseu breument en tota la càrrega d’aquest breus versos...Al final del Càntic (es.39) l’esposa vol recórrer amb el seu estimat espòs els llocs més deliciosos per a l’amor i arriba al grau suprem de desmai amorós, invoca el “cant de la dolça filomena” (Com el mateix sant comenta: “Perquè com el cant de la filomena o rossinyol se sent a la primavera, quan els freds, les pluges i els canvis de l’hivern ja han passat, i és melodiosa a l’orella i agradable a l’esperit...”). L’estrofa 21 comença : “per les amenes lires”. Y comenta el poeta :..així com la música de les lires omple l’ànima de suavitat i de recreació, i l’embadaleix i suspèn talment que la té allunyada de pesars i d’afliccions, així aquesta suavitat té tan agafada l’ànima que res de penós no arriba a tocar-la”. Estic segur, que deixant-se portar per la musicalitat del poema, ens acostarem al poeta de tal manera que ens sentirem identificats en el seu contingut. Però el vers que expressa el contingut del que vol dir (la quequesa) amb més musicalitat i que he posat moltes vegades com exemple, perquè a mi m’agrada molt recitar-lo, és el de l’estrofa setena: “un no sé qué que queda balbuciendo”.

Un altra tema molt literari del Renaixement són les contínues referències a la Natura. Com ha dit algú, Sant Joan de la Creu segueix a Sant Francesc en el seu amor a la naturalesa i al paisatge. S’ha insistit en que Joan de la Creu té un gran menyspreu per les coses terrenals, i hem oblidat o no se’ns ha dit que el poeta era una gran enamorat de la natura. Llegiu amb atenció la tercera, quarta i cinquena estrofa: mireu els elements naturals que apareixen i amb el grau d’admiració que hi posa: muntanyes, riberes, flors, feres, boscos i espessors, prada de verdors, boscams i en altres estrofes ... cèrvol, colom, valls solitàries, boscoses, illes, rius, raboses, vinya, roses, mestral, aus lleugeres, pomera, coves de lleons, vi, etc. I no vull afegir més elements del món inanimat o de l’animat, de l’atmosfera, dels aires, etc. Aquestes enumeracions de noms, adjectius i substantius, dóna un ritme immens a tot el poema. Tot el poema és una ègloga emocional i purament lírica.

Però el tema que més ens sobta en el sant, és el de l’amor, i com és tractat en aquest Càntic. Sabem que parla de les tres vies místiques: purificadora, il·luminativa i unitiva; però com he dit abans, i tenint en compte les seves influències bíbliques, el centre de l’obra és l’amor, l’exercici d’estimar entre ànima i Déu/Crist (Cristina Kaufmann). “Aquesta obra és una testimoni de vivència de l’amor, en el món cristià, en les seves possibilitats més altes, és la història de l’amor de Déu a la persona humana”. Sols en el terreny purament literari i cultural, aquesta obra és el cim de la poesia amorosa. Però hem de tenir en compte que es gaudeix encara més del llenguatge si acceptem l’autèntica figura d’escriptor - poeta - místic que és Sant Joan de la Creu. En tot el Càntic trobem un ímpetu d’acció. L’esposa corre i pregunta ansiosa a totes les criatures pel seu Estimat, i les criatures responen, fins que l’espòs i l’esposa es troben en un intensíssim diàleg.

Sant Joan de la Creu potser va ser una home tímid, que cobra força al costat de Santa Teresa. Gran contemplador de la Natura, com hem dit, aprofundeix en la bellesa divina per mitjà de les criatures, que són petjada i resplendor de l’Estimat. (Con sola su figura / vestidos los dejó de su hermosura). Com diu el P. Silverio: “Allí, en lo más apurado y afictivo de estas noches, rompió a cantar (que los cantares son las lágrimas de los amadores divinos) su desolación y su desconsuelo, su contento y su embriaguez de amor”.

NOTA: Per a la traducció al català d’algunes frases del Càntic Espiritual, he utilitzat la versió d’Agustí Borrell i Bonaventura Gilabert (Ed. Proa. Clàssics del Cristianisme, 16)

RETORN

Juan de la Cruz