gent

Gent nostra

Exercici d'amor




Un carmelita
(publicat al Butlletí CC num. 41 de la comunitat carmelitana de Badalona)


Desembre de 1577, hivern de glaç i d’humitat a Toledo. Joan de la Creu ja és a la presó conventual ¿dins? I el pobre Joan té molt, massa temps per a rumiar, aïllat dels seus amb qui compartia il·lusions, somnis, projectes, realitats. Ara ja, tant se val ¡tot en orris! Però… és que ni llibres, ni el consol de tenir entre les seves mans el Crist eucaristia, res de res.

Joan ha patit molt, ja des de menut: fam de pa i de tendresa. Del primer, en fas de més i de menys, però de l’altre no… o t’enterres tu mateix. I això mai! Joan és massa humà com per no estimar la vida, la vida tota; i és, alhora, molt diví per a poder viure sense qui no falla mai, l’Estimat. Bé prou que ha viscut conjugant el binomi il·lusió-desencís, però, ara, necessita respostes. Les preguntes les creen els altres, les respostes les cercarà en aquell qui estima i necessita. I així, un bon dia, deixa cantar el seu cor, l’únic que no li poden engrillonar. Un cor deslligat de tot lligam, que no es casa amb res ni amb ningú, si no és amb “el corazón del hombre no se contenta con menos que con Dios”. I és que, ell, l’ha conegut i experimentat com… l’AMOR. I no en un llit de roses, precisament, perquè… “quien no sabe de penas / en este valle de dolores / no sabe de cosas buenas / ni ha gustado amores / pues penas es el traje de amadores”.

I així, doncs, començarà l’obra cimera de la lírica universal: “On t’has amagat, Estimat meu?”. “¿Adónde te escondiste, / Amado, y me dejaste con gemido?”. Amagat sí, però Estimat, també.

No es tracta en el Càntic Espiritual d’una rememoració narcisista, per molt espiritual que sigui. Gairebé com molts dels nostres: ¡que bonic, mentre ha durat! o ¡hauria pogut ser si…! No. Tampoc un punt d’arribada, ni un dir: Mireu com me l’estimo, jo, a Déu. Si no un espontani: Així VISC, millor, VIVIM els ENAMORATS. És tota un professió de fe en l’amor, una vivència experiencial d’ESTIMAR L’AMOR, on n’hi caben dos: ell i Déu. Els “altres”, que hi haurien de ser, no hi són; i el que sí que hi és… no el sé veure amb la claredat que voldria i em cal.

No busquem un tractat de res, perquè no hi és. No intenta esgotar, ni tan sols apuntar, tota la problemàtica espiritual, ni té connotacions grupals, de comunitat cristiana. No ho pretenia. Només explota amb un “he viscut, visc, i deleixo per a viure fins les darreres conseqüències, l’amor, lliurement, però amb presses, amb “ansias en amores inflamada”.

I així, començarà a cavalcar, des de la cel·la estant, amb tot el cor seu que, si no s’acontenta amb menys que amb Déu, tampoc, res que no sia Ell, el podrà retenir. I anirà “por esos montes y riberas, ni cogeré las flores, ni temeré las fieras…”. Res no l’atura, ni les fronteres, límits de res, a cor obert… I enmig del brogit de la vida humana de desamor, sense vergonyes ni manies: “¡decid si por vosotros ha pasado!” (vull seguir les petjades que ha anat deixant en la història nostra de cada dia) aquest que “mil gracias derramando… con solo su figura / vestidos los dejó de su hermosura”.

I per trobar-lo no voldrà ja més intermediaris, “celestines” en la seva vida de fe, doncs “no saben decirme lo que quiero”. Per més que vulguin, sempre resta “un no sé qué que quedan balbuciendo”. I és que la fe és així: hi veus, però no acabes de veure-hi del tot. I l’home és per a més: hi pot veure millor, però cal aprendre a mirar (Déu és massa per a tothom, i quan creus que el tens, doncs, “això”, precisament, no ho és), aspirar a plenituds, al “mas, cómo perseveras / ¡oh vida! no viviendo donde vives…” I també es queixarà: “¿Por qué, pues has llagado / aqueste corazón, no le sanaste? Y pues me les has robado, / ¿por qué así le dejaste / y no tomas el robo que robaste?”.

Sí, Joan de la Creu, “buscando mis amores”, urgirà “Descubre tu presencia”. I glatirà per a poder reposar “…el cuello reclinado / sobre los dulces brazos del Amado.” I rememora “cuando tú me mirabas”, aquella mena de mirar que li farà dir: el mirar de Déu és…ESTIMAR. I evocarà el “nuestro lecho florido” guarnit per a la festa nupcial, i els “a zaga de tu huella”, i “En la interior bodega / de mi amado bebí”, i ànsies d’intimitat “entraremos más adentro en la espesura” “…a las subidas / cavernas de la piedra nos iremos”, i per Ell “el ganado perdí que antes seguía” perquè “Mi alma se ha empleado / y todo mi caudal, en su servicio / …que ya sólo en amar es mi EJERCICIO”. Aquesta és la paraula de “Càntic”: EXERCICI D’AMOR. Un exercici que dura tota la vida. Fora presses, desensís, pors, ja estic bé així… Tota la vida… si es vol viure la VIDA.

Ara ja és l’hora: “Gocémonos, Amado…/…Allí me mostrarías / aquello que mi alma pretendía, / y luego me darías / allí, tú, ¡vida mía!, / aquello que me diste el otro día”.

En fi, és una bogeria de poema. Bogeria que només fan i entenen els ENAMORATS. Bogeria que no es pot explicar ni que ho intentis. És vida, i la vida no s’explica, senzillament ES VIU. I la vida és la de cadascú. Per tant, cadascú la viu segons ÉS, i segons ETS, s’estima. I és tot un consol. No hem de pretendre estimar com ho feia Joan de la Creu, sinó… sols ESTIMAR, i créixer en l’estimar, rectificar en l’estimar i…

A part del plaer estètic, és bo llegir aquesta alenada fresca d’amor, d’ànsies per estimar en mig del bullici de cada dia. El cristià és un seguidor de Jesús, i Joan de la Creu diu que el seguiment no s’entén si no és per enamorament. I resulta fàcil, no tan difícil, quan saps de qui t’has anat a enamorar. Joan de la Creu ens ho intenta explicar a l’Anotació per la cançó 27: “Comunícase Dios en esta interior unión al alma con tantas veras de amor, que no hay afición de madre que con tanta ternura acaricie a su hijo, ni amor de hermano ni amistad de amigo que se le compare; porque aun llega a tanto la ternura y verdad de amor con que el inmenso (en tendresa) Padre regala y engrandece a esta humilde y amorosa alma… que se sujeta a ella verdaderamente para la engrandecer, como si él fuese su esclavo y ella fuese su Dios. ¡Tan profunda es la humildad y dulzura de Dios!... Y así, aquí está empleado en regalar y acariciar al alma como la madre en servir y regalar a su niño, criándole a sus mismos pechos… ¿Qué sentirá, pues, el alma aquí, entre tan soberanas mercedes? ¡Cómo se derritirá en amor!...”

Si tinguéssim un xic més de fe en “això” i estiguéssim menys capficats i saberuts en tantes altres “profundes doctrines” ¿oi que es notaria aquest canvi “no programat”, però, existencial, autèntic, que el nostre món necessita i ens urgeix?

RETORN

Juan de la Cruz