gent

Gent nostra

Joan de la Creu




Maximiliano Herraiz, ocd.
(pel Butlletí CC de la comunitat carmelitana de Badalona. Publicat als nums. 23 al 29)


MARC D'UNA VIDA

Joan de la Creu, juntament amb Teresa de Jesús, és un dels mestres més importants de la vida cristiana, de més significació fora de l'església catòlica i un dels més grans poetes lírics de tots els temps. Després de la seva primera trobada amb ell, Teresa de Jesús ens va transmetre aquest judici del jove carmelita de 25 anys: "contentóme mucho". Amb ell podia iniciar la reforma de la vida religiosa del Carmel masculí.
Aquest frare, curt d'estatura i llarg d'esperit, va finiquitar la seva vida en 49 anys. És convenient disposar d'una breu síntesi de la seva vida per acostar-se a ell i als seus escrits en les millors condicions per a un diàleg fecund.
Neix a Fontiveros, un poblet a prop d'Àvila, probablement l'any 1542. Ben aviat queda orfe de pare i emigra amb la mare i el germà gran, primer a Arévalo, després a Medina del Campo fugint de la fam. Però no se'n va poder escapar. Fins als 21 anys, va ser estudiant, captaire pels carrers de Medina, servidor dels malalts de sífilis. A aquesta edat va ingressar en el convent carmelità de Medina, un any després que Teresa de Jesús fundés el primer convent de la Reforma carmelitana femenina a Àvila. Es tanca així el primer període de la seva vida.
El segon cobreix només cinc anys. En passa un a Medina i quatre estudiant a la Universitat de Salamanca. La trobada amb la Mare Teresa, la tardor de 1567, ja amb 25 -ella en tenia 52- va ser decisiu per al jove carmelita, també per la mare Teresa, almenys com a fundadora de la nova família religiosa. Dos gegants de l'esperit que caminaran sempre units com els dos escriptors més grans de mística de l'Església. A Teresa la va fascinar aquest frare jove i el va convidar encariment perquè se l'ajudés en la reforma del Carmel masculí. Joan va acceptar "con tal que no se tardara mucho".
Un any després d'aquesta trobada, a finals de 1568, el 28 de novembre, inicia la vida de "carmelita descalç", reformat, en un poblet anomenat Duruelo, als límits provincials d'Àvila i Salamanca. Aquest tercer període de 23 anys, va ser el més ric per a ell i per a la posteritat. Empresonat pels seus germans carmelites a finals del 77, quan complia 35 anys, passarà nou mesos a la presó conventual de Toledo. Fugirà portant en un farcellet un grapat de versos que el consagren com a poeta excels, místic de gran volada i mestre dels camins de l'esperit. A instàncies dels seus germans/es i persones amigues, cap a 1584, comença a "declarar" part de les seves poesies: Càntic Espiritual, Pujada del Mont Carmel, Nit Fosca, Flama d'amor viva. Amb aquests escrits es consagra mestre de l'esperit: per la seva experiència personal, pel seu pensament fort i vigorós, pel seu extraordinari domini del llenguatge. Joan de la Creu: Místic, poeta, teòleg, sant doctor de l'església. Tot el seu pensament cap en una simple frase: La unió de la persona amb Déu. Vocació a la que va lliurar la seva vida amb amor lúcid i apassionat, és, també, la realitat-paraula que va deixar en herència.

L'ESCRIPTOR

Una paraula d'aproximació a Joan de la Creu, abans d'accedir a la doctrina espiritual que transmet: la seva condició d'escriptor. Escriptor escàs, i més com a poeta, però escriptor "llarg" de contingut i exquisit en la vestidura literària amb què envolta la joia de la seva experiència i pensament, sobretot com a poeta. Amb un miler de versos escassos n'ha tingut prou per enfilar el cim que coronen molt pocs. És el patró dels poetes espanyols.
Escriptor primerenc, escriptor consumat des del primer moment. Poeta hàbil, artista fi, creador fecund de símbols genials, fecundament suggeridors de realitats primordials, profundes, aspres, rigoroses, per tant, de la humanitat. "Nit fosca", "Flama d'amor viva" ... La poesia ha estat el primer vehicle de la seva experiència. Paraula poètica, la més propera a l'experiència i a la realitat, la menys insuficient, amb la que es troba més a gust Joan de la creu. És l'únic doctor de l'església que ha gravat les afirmacions de la fe en poesia. Doctor, també, per la seva formulació poètica!
Però, perquè no tots són poetes i en tenen prou amb la lleugeresa del vers per "entrar" en la realitat que ens transmeten, i perquè el poeta místic no en tenia prou "entretenint-se" a la presó penjant estremit la seva trobada amb el misteri en uns versos, producte del seu esforç i de la "ajuda" de Déu, perquè volia aproximar una mica més a tots la riquesa amagada en la poesia, quan li va arribar la llum i la calor i, potser, la pressió amistosa dels seus germans i germanes, i de la gent laica, es va posar a "declarar", "en general" els seus millors poemes. Servei catequètic, servei a la pastoral de l'espiritualitat. Tres categories cal assenyalar en l'escriptor Joan de la Creu, a qui li agrada la brevetat i la solidesa, i la substància, potser, també, l'exploració de camps menys transitats per altres escriptors: EXPERIÈNCIA, PENSAMENT, ART COMUNICATIU.
EXPERIÈNCIA, personal i aliena, com, per exemple, de santa Teresa de Jesús. Experiència de la qual deixa constància, encara que sigui indirectament, en les seves obres, particularment en els "pròlegs" de cadascuna de les seves obres. Experiència com a forma d'accés a la realitat, al misteri diví en aquest cas. Coneixement de "testimoni" de primera mà, que s'"imprimeix en les entranyes", és a dir, que passa a formar part de la personalitat. Inesborrable.
PENSAMENT fort i vigorós, pensament essencial, Joan de la Creu "avorreix" la dispersió ... Té particular tirada per la "doctrina substancial i sòlida". Estima les arrels i els fonaments. I els camins "tallats a pic" per escalar el cim "aviat", com més aviat millor. L'amor el fa insaciable.
ARTISTA DE LA PARAULA, cerca la precisió, sense rigideses, el so i la música, amb naturalitat, el millor vestit per el més bell, bo i veritable de la vida humana, sense afectació, no sacrificant mai al llenguatge el contingut: la comunió amb Déu, o la veritat sobre Déu i la persona humana, en gravitació mútua d'amor. Quin bon vestit, el de la paraula, per a tan bon contingut com l'AMOR D'AMISTAT!
Joan de la Creu demana al lector sensibilitat, pòrtic de l'experiència, per a les coses de l'esperit. Netedat de cor. Més enllà, i sempre, que "cregui ésser de Déu ", i no es confiï a un ídol, condició essencial per a la trobada, per a la relació personal.

EXPERIÈNCIA DEL MISTERI DIVÍ

Per entendre millor el que vull dir aquí, suggereixo al lector que pensi en el que fa quan té una experiència de dolor, de goig, d'amor...
Comença preguntant-se la causa, el moment de la seva aparició, intensitat etc, com pot interpretar-la per poder comprendre-la millor, la insatisfacció que li queda al comunicar-la, com passa a formar part definitivament de la seva història personal. Potser, sobretot quan es tracta d'una experiència moral, de l'esperit, es donarà compte que "ha passat", que "se li ha donat", és a dir, que es conscient de tenir-la, que no l'"ha produït". Fins i tot pot constatar que, qui en té experiència, és a dir, "qui ha passat pel mateix", o acumula en el seu historial "coneixement" per les experiències que se li han confiat, l'entén millor.
L'experiència, en general, és una forma de conèixer alguna cosa per contacte personal, directe i viu. L'experiència "toca" a la persona abans que a la seva intel·ligència. La persona se sent afectada, "canviada". L'experiència interpersonal (és l'experiència en el seu sentit més genuí), un cop donada, provoca el pronunciament de la persona, en l'acollida i en la donació. Sense acceptació activa, l'experiència no s'integra, es perd. Segons la confessió dels místics el coneixement experiencial "s'imprimeix", "es grava", passa a formar part de la personalitat de qui el té. És inesborrable. En la mesura de la seva vivesa, l'experiència és comunicació. Sempre. Encara que la persona intenti ocultar-la. Quan la vol comunicar, sempre dins de la seva radical inefabilitat, la persona forcejarà amb el llenguatge i les altres formes expressives, per aproximar al màxim la realitat i l'experiència mateixa als altres, per implicar-hi personalment els oients i lectors.
L'experiència, del misteri diví, es realitza en l'àmbit de la fe, mai fora d'ella. Per molt que en tinguem coneixement per una riquíssima experiència de vida, per una estreta i profunda relació d'amistat amb algú, aquest romandrà sempre un misteri. Això serveix també, amb molta més raó, amb Déu: és i roman sempre un misteri per a la persona. Per això, el místic, la persona d'experiència mai dirà res de nou, que no sàpiga o pugui saber per l'estudi de la fe cristiana. La novetat no està en el contingut sinó en la manera d'accedir-hi. I fins i tot en la manera de dir-ho. També en la manera amb que mostra amb la seva vida, i amb seu testimoni encès, que som fills de Déu, que l'Evangeli és vivible.
Joan de la Creu és un home de rica i profunda experiència del misteri diví. D'aquí arrenca la validesa i la força del seu testimoni. Però és també teòleg i pensador, amb una formació intel lectual que l'ajuda, i no poc, en la comunicació de la seva experiència. Un teòleg i pensador que reflexiona i penetra intelectualment, en el marc del seu món cultural, l'experiència que té del misteri de la seva fe religiosa, en el seu cas cristiana.
I, què experimenta? El misteri diví, he posat en el títol. El misteri de Déu-comunitat de persones que es manifesta i comunica "fora" de si, el que en el Nou Testament se'n diu també "el designi de Déu": comunicació-participació de la seva vida en la creació, i en la redempció de la humanitat que porta a terme pel seu Fill i manté i actua per l'Esperit Sant. Aprofundeix, amb la seva experiència i la seva paraula, en el contingut i en el desenvolupament, en el procés de personalització d'aquest misteri de vida i comunió, aquí i ara ofert a cada persona fins a la plenitud, que expressa en termes de "igualtat d' amistat", de "semblança" entre Déu i cada persona que s'adhereix fins al fons del seu ésser, fins "el més profund centre" de si mateixa al do de Déu, un Déu que és, alhora, do i donant.

EXPERIÈNCIA DE DÉU

Quin Déu professem els cristians? Encara que pugui semblar estrany, és la pregunta més radical que podem -i hem!- de fer-nos.
La nostra vida depèn totalment de la resposta que ens donem. També hi ha en joc la nostra missió en el món, la qualitat del nostre servei als nostres contemporanis. Ningú millor que els místics per aproximar-nos a aquesta veritat fonamental de la nostra fe. Joan de la Creu ens comunica la seva experiència amb el mínim d'estructures filosòfiques, particularment en les seves poesies, i la màxima lucidesa com a narrador i creador de símbols suggestius.
Començo per una declaració solemne, segura, que audaçment posa en boca de Déu perquè tingui més força. Escriu a "Flama d'amor viva": "SÓC TEU I PER A TU I M'AGRADA SER TAL COM SÓC PER SER TEU I PER DONAR-ME A TU" (3, 6). No volem dir això quan diem, amb la paraula revelada en els nostres llavis, que "Déu és amor"? Déu és comunicació de si, i només de si, o és que pot comunicar alguna cosa que no sigui ell, o menys que ell?
En una ocasió en que "sembla" que al místic doctor se li escapa accentuar els "mèrits" adquirits pel generós comportament del creient: "perquè en les dues cançons passades sembla com si l'esposa s'atribuís a sí mateixa alguna cosa..., vol ara ... desfer l'engany... atribuint-li tot a Ell [Déu] "(C 32, 1), "veient que per part seva no hi ha cap raó, ni la pot haver-la, perquè Déu la mirés i l'engrandís, sinó només des del mateix Déu, i aquesta és la seva bella gràcia i mera voluntat, atribuint-se a si mateixa la seva misèria i a l'Estimat tots els béns que posseeix ..."(C 33, 2). Tant és així, és a dir, que Déu és pura gràcia i que, per tant, de la seva misericòrdia vivim, que vessarà la seva profunda convicció en aquesta pregària ardent al final d'aquesta mateixa cançó: "Bé pots, doncs, ja, Déu meu, mirar i menysprear molt a l'ànima que mires, doncs amb la teva vista li poses preu i bens dels que tu valores i tens"(ib 9).
Això és per Joan de la Creu tota una evidència perquè el Déu que ha experimentat en la seva vida, que ha contemplat en la història bíblica de la salvació i en la de Teresa de Jesús, per exemple, és un Déu desmesurat en el donar-se: "Qui podrà dir fins on arriba el que Déu engrandeix una ànima quan és dóna per agradar-li? No es pot ni tan sols imaginar perquè ho fa com Déu, per mostrar qui és Ell". Aquesta és "la condició de Déu" (C 33, 8). Recorre al principi filosòfic per assentar racionalment el seu pensament: "Quan un estima i fa bé a un altre, ho fa segons la seva condició i propietats; i així el seu Espòs que està en tu, "como quien el és te hace las mercedes" (Ll 3 , 6). "Essent Déu qui ho fa, ho fa no menys que com Déu", diu més endavant (n. 40). "Ser" i "fer" es corresponen en Déu: és el que fa i fa el que és.
Amant de la raó, potser com cap altre místic, el teòleg de la "Flama d'amor viva" es veu en la necessitat de precisar des del principi: "i no cal meravellar-nos de que Déu faci mercès tan altes i estranyes a les ànimes que ell dóna a regalar, perquè, si considerem que és Déu i que les fa com Déu i amb infinit amor i bondat, no ens semblarà fora de raó" (pról 2). Qui faci servir un "concepte raonable" de Déu, li semblarà com a mínim "raonable" que Déu "faci el que és".
Però no és gens corrent i senzill que l'home sigui "raonable". Escriu en els últims compassos de Flama: "Aquesta és la baixesa d'aquesta nostra condició de vida, que, com nosaltres estem, pensem que hi ha els altres, i com som, jutgem als altres, sortint el judici i començant de nosaltres mateixos i no de fora". Afegeix: "i així, el lladre pensa que els altres també roben "(4, 8). Per sentir i entendre el llenguatge de Déu es necessita netejar el cor i els ulls de tot judici (1, 15; 3S 20, 2). Aquesta neteja del nostre interior, intel ligència i cor, també és obra del Déu que ens estima. I compromís del creient que es deixa estimar per Déu!

L'HOME SER RACIONAL

El místic ens evoca una persona que ha gaudit d'una experiència, més o menys forta i contínua de Déu, el Misteri, el Transcendent, l'Absolut. Avui, també, se'ns presenta com a portador d'una experiència-coneixement de la persona. És a dir, se'l busca, no només com a teòleg que ens parla del Déu, sinó també com a sicòleg, un gran coneixedor de l'ésser humà. Joan de la Creu, testimoni qualificat de Déu, cada dia és més buscat per la visió que té sobre l'home. Dues dimensions complementàries per a un coneixement -que no comprensió!- de la persona, “una manera finita de ser Déu”, segons X. Zubiri.
El místic i poeta de Fontiveros ens ofereix la seva visió de la persona en una doble dimensió convergent : la seva realitat grandiosa, oberta a Déu, imatge de Déu, vocacionada a “ser Déu per participació”, capaç de Déu; i la seva situació històrica, seriosa i profundament danyada, “desordenada” pel que els cristians anomenem pecat original i “els que aquest provoca”, els personals, i fins als actuals, l'aire que respirem en la societat, que pateix l'agressió dels nostres comportaments negatius, i que, a la vegada, atempta contra nosaltres mateixos.
Si comencem per la primera, la seva visió positiva com a místic cristià, necessàriament hem de recordar una de les seves "Dites de llum i amor", tantes vegades citades i en contextos tan diversos, en les seves dues variants: “Un sol pensament de l'home val més que res al món; per tant, només Déu és digne d'ell” (34); “ningú és digne d'un pensament de l'home, perquè només a Déu se li deu; i així, qualsevol que no sigui per Déu, l'hi prenem” (115). Extraordinària, sorprenent dignitat de la persona humana, en la polifonia dels seus elements constitutius de “un sol supòsit”, i que troba la seva expressió suprema en la seva condició racional, de la que tantes i tan abundants proves ha sembrat els seus escrits el Doctor místic. Per exemple: “Tingues en compta amb la teva raó per fer el que ella et demana en el camí de Déu, i de cara a Ell et servirà més que totes les obres que fas sense aquest advertiment i que tots els gustos espirituals que cerques“(43).
La raó, com a persones, sempre haurà de dictar-nos la darerra paraula del nostre comportament “humà”. També, quan es tracta del camí que com a creient haurem de seguir, àdhuc en el cas de rebre gràcies sobrenaturals: “però no hi ha necessitat de res d'això, doncs hi ha la raó natural i llei i doctrina evangèlica, per on molt abastament es poden regir”. “Tant”, precisa tot seguit, que “només rebrem allò que recau en molta raó i llei evangèlica. I llavors rebre-ho, no perquè és revelació, sinó perquè és raó” (2S 21, 4).
Quan s'emprèn tasca feixuga de traduir la seva experiència i reflexió sobre el procés de personalització, o de participació de la persona en la vida íntima de Déu,aquest místic tan profundament racional, no pararà fina a presentar-nos la “racionalitat” de l'estat de plenitud humana a que estem cridats -i, per això, capacitats per aconseguir-ho-. Una vegada i una altra dirà al lector “que no s'ha de tenir per impossible”, o “increïble” la plena transformació de la persona en el misteri de la Trinitat (C 39, 4); “que no ens semblarà fora de raó” (Ll Pról. 2), que “no ens ha d'estranyar que s'arribi a això (Ll 2, 5.36). I l'argument és tan senzill com a contundent: “Perquè quan un estima i fa bé a un altre, ho fa segons la seva condició i propietats”. I obre el principi filosòfic, com a creient, a Déu: “I així el teu Espòs estant en tu, com qui Ell és et dóna gràcies” (LL 3, 6). És raonable, però la raó no pot arribar per si mateixa a una certesa “concloent” apodícticamente (sic). Per això es doblega davant la inefabilitat del misteri tement que els qui “no ho entenent per ciència ni sabent-ho per experiència, o no ho creuran , o ho tindran per excés, o pensaran que no és tant com això realment és” (Ll 1, 5).
Ens quedem en aquest pòrtic grandiós de la catedral sublim que Joan ens ha deixat de l'home que som i que hem d'esdevenir. Gràvida vocació que pesa sobre la nostra condició de persones.

L'HOME, CAPACITAT INFINITA

La visió que molts tenen de Déu es correspon estretament amb la mateixa que tenen de l'home. I viceversa. Joan de la Creu té una paraula tan rica sobre l'home com sobre Déu. Presentar, recolzant-me en alguns textos, alguns trets de l'antropologia santjoanista.
Començo amb un text del Càntic Espiritual que es refereix a la vocació natural i sobrenatural de l'home. Escriu: “Aquesta pretensió de l'ànima és la igualtat d'amor amb Déu, que ella sempre desitja de manera natural i sobrenatural” (38, 3). En el punt següent afegeix que “fins que no arriba a aquest punt l’ànima no està contenta”. Cal aturar-se en cada terme, començant per l'adverbi “sempre”. Ho sàpiga o no; ho accepti o ho rebutgi, l'home és “capacitat infinita”. El sant confessa la seva fe cristiana: “perquè, tot i ser veritat que l'ànima desordenada, quant al ser natural, és tan perfecta com Déu la creà” (1S 9, ). Encara que la naturalesa humana va ser “estragada (sic) i perduda”, “violada” “sota la pomera” (C 23, 2) del paradís. Per això pot dir el sant que “sempre, naturalment” desitja “la igualtat d'amor”. La seva experiència del Déu de la fe cristiana li exigeix aquesta confessió de l'home “creat”. “Des del seu naixement està cridat a la unió amb Déu”. La seva vocació nativa “és divina”, com ens ha recordat el Vaticà II en la constitució Gaudium et Spes. Per això exclama Joan de la Creu: “Oh ànimes criades per a aquestes grandeses i per a elles cridades!, què feu?, en què us entreteniu?” (C 39, 7). Déu creador no és “corregit” pel Déu redemptor. A la creació torna a referir-se Joan de la Creu per “provar” la crida universal a la unió més íntima amb Déu participant de la seva mateixa vida divina, assegurant que “en això és semblant l'ànima a Déu, i perquè pogués arribar a això [la transformació de la persona en la Trinitat] la va criar a imatge i semblança seva”. I afegeix dient com “el Fill de Déu ens va aconseguir aquest alt estat... de poder ser fills de Déu” (C 39, 4-5).
Per creació, Déu “és el més profund centre de l'home”, canta el poeta místic en la primera cançó del poema “Flama d'amor viva”. Déu és al lloc més profund de l'ésser humà, on li viu i on li crida amb l'infinit poder de la seva gràcia. I el “més profund centre”, defineix el teòleg Juan de la Creu és “al que més pot arribar el seu ser i virtut i la força de la seva operació i moviment” (Ll 1, 11), allò que “acaba” el procés, el camí de ser de la persona, quan “tota la capacitat del seu ésser i segons la força de la seva operació i inclinació” (ib 12), ha passat a ser capacitat complerta, actuada, satisfeta.
Capacitat infinita, la de l'home. Així s'expressa el poeta presentant a la persona com “les profundes cavernes del sentit”, “capacitat infinita”. Déu és el l’únic aliment que pot satisfer-la. “El cor no se satisfà amb menys que Déu” (C 35, 1).
Però, tant en Càntic com en Flama, el comentarista de la seva pròpia poesia ens diu que la persona “no purificada”, no neta, “no arriba a veure el seu gran bé”, “perquè és gran l’enduriment i la ceguesa de l'ànima que està sense la seva gràcia” (C 32, 8), que “el sentit” “estava fosc i cec”, o sigui, “les potències” “quan no estan purgades i netes..., no noten el gran buit de la seva profunda capacitat”, que “no senten el seu dany ni noten els seus immensos béns ni coneixen la seva capacitat” (Ll 3, 18). Per això, a part d'ajudar-li a veure la seva situació històrica, a l'home cal ensenyar-li i estimular-li a obstinar-se amb el desenvolupament de la seva vocació nativa. Cal ensenyar-li a entrar en la “nit fosca” de la purificació necessària.
El que “sobrenaturalment” “pretengui” o desitgi “la igualtat d'amor amb Déu”, no “hauria de” oferir dificultat per al creient cristià. I, per això, no diré res d'això. Encara que no estaria de més posar a punt “d'evangeli” la nostra fe amb l'ajuda dels seus grans testimonis.

L'HOME, SITUACIÓ HISTÒRICA

Tot i que “l'ànima -la persona-, com a ser natural, és tan perfecta com Déu la va criar” (1S 9,3), com a ser de raó “està engendrat… en baixeses” (D 26), “danyat” seriosament i àmplia. De tal manera que el sant, que creu profundament en la crida de la persona a la unió amb Déu, mentre es dol d'aquesta situació, confessa obertament que només Déu pot elevar-lo, recrear-lo. L'home és incapaç de realitzar la seva vocació per si mateix. “Oh ànimes criades per a aquestes grandeses i a elles cridades…! Oh miserable ceguesa dels ulls de la vostra ànima, cecs a tanta llum i sords a veus tan grans …!” (C 30, 7). Però Déu segueix estant aquí, mantenint la seva promesa, alimentant la fe dels seus grans testimonis, com Joan de la Creu: “Com s'aixecarà vers tu l'home, engendrat i criat en baixeses, si no ho fas tu mateix, Senyor, amb la mà amb què el vas fer?” (D 26).
El doctor místic actua amb senzillesa mostrant l'evidència, la qual cosa tothom ho pot veure per si mateix per poc que reflexioni sobre el seu comportament. I encara sense fer-ho: simplement constatant un fet freqüent, amb més o menys calat, en fondària i extensió, però molt real, desconcertant i humiliant: desitja el be i fa el mal, aspira a viure “els seus” valors morals i ètics, i se li tiren damunt no pocs contravalors o, sense embuts, “pecats”, actes oposats a la seva llista de valors.
Joan de la Creu procedeix amb senzillesa mostrant la realitat i ordenant-la, reflexivament, en un nombre determinat de «daños», primer lliurament d'una sèrie de tres seqüències que revelen fins a quin punt arriba la nostra situació humana davant la qual cal prendre una decisió, previ coneixement, per veure què en volem fer d'ella. Els apetits, així, en plural, signifiquen normalment aquest ramell d'inclinacions, forces que porten la persona vers una relació amb les coses, amb un mateix, amb Déu, no ajustada a la veritat de si mateix, de la seva vocació a participar de la vida de Déu. Apetits desordenats que degraden i descarrilen qui es deixa conduir per ells.
Diu el sant que aquets apetits desordenats “cansen, turmenten, enfosqueixen, embruten i amagreixen”. Cadascú pot pensar, lliurement, sobre el significat d’aquests verbs. Convido a fer-ho en dos: “enfosqueixen i amagreixen o afebleixen”. Els “dos centres” fonamentals i rectors de la vida de la persona queden afectats, amb major o menor profunditat, però afectats, “tocats” i, en la mesura que sigui, condicionats: la raó i la voluntat. La raó, en la seva cerca de la veritat, troba seriosos obstacles, no en les coses, “fora” de si, sinó en el seu interior. “Amb prou feines podem conèixer una veritat d'arrel”, diu el sant. “No trobem a faltar els grans béns als quals estem cridats”. La nostra adhesió a la veritat, donada la situació de la voluntat, afeblida, és fluixa, inconstant, superficial, sense arrelament, ni estabilitat. De les nostres opcions “morals”, per manca de convicció intel·lectual, no pot sorgir una adhesió que impliqui amb força la persona.
Estretament lligada a aquesta primera constatació, hi ha la segona que ens presenta Joan de la Creu perquè caiguem en compte de la necessitat de purificació que tenim. Se serveix del que els cristians anomenem “pecats capitals”, “caps” o, simplement arrels o principis dels que procedeixen els altres comportaments de la persona i en els quals es resumeix tota conducta negativa. Bastarà citar un text que retrata “la vida espiritual” de persones que l'estan vivint amb un cert compromís, “amb concert”, “ànimes concertades” les va anomenar Teresa de Jesús: Són “semblants… als nens, que no es mouen ni actuen per raó, sinó pel gust” (1N 6, 3).
Finalment, en la tercera i més “radical”, perquè de l'arrel es tracta, diu el doctor místic que els “hàbits dolents” “estan molt arrelats en la substància de l'ànima”, o que “l'ànima està «ennaturalizada”» en aquestes passions i imperfeccions”.
Certament, amb aquesta radiografia o endoscòpia de la nostra situació, el camí de la unió amb Déu, de la nostra realització personal, ha de consistir en “un anar eliminant sempre «quereres», no mantenint-los”. Un camí de “recreació”, perquè, raona Joan de la Creu, la persona “només té una voluntat, i si aquesta s'embolica i distreu en alguna cosa no queda lliure, sola i pura, com es requereix per a la divina transformació”.

PERFIL DE L'HOME NOU

Déu, el Déu que se’ns ha revelat en Jesús, no és un devorador de les criatures racionals que ell mateix ha creat. Déu no es rival de la persona, sinó la seva possibilitat real de desenvolupament “infinit” de les “capacitats infinites” amb què ha sortit de les seves mans. “La finalitat de Déu és fer créixer l'ànima”, a la persona, escriu Juan de la Creu (Ll 2, 3). I així ho experimenta el místic: “[L’ànima] sent Déu tan desitjós de regalar-la... i engrandir-la..., que li sembla que no tingui res més per fer, sinó que tot ell és per a ella sola” (ib 36). Aquest és el contingut de la nostra fe cristiana, el seu nucli més íntim i veritable. I aquest és el contingut d'aquest cristià esplèndid, lúcid i ardent, que és el místic.
Al cristià interessat en tenir “notícies” de la seva vocació, el místic Joan de la Creu li ofereix un perfil tan sorprenentment real com difícilment creïble de l'home que escala la realització del seu ser més íntim. L'amor és l'estructura de la persona. L'amor, a la “mesura desmesurada” del Déu que ens ha creat “capaços” d'ell. “La persona, de manera natural i sobrenatural pretén la igualtat d'amor amb Déu”, això és, estimar tant quant és estimada. “I fins arribar-hi no estarà contenta”, realitzada, no haurà arribat al centre del seu ser. Aquest principi de l’“antropologia cristiana”, d’allò que la nostra fe ens diu que som, el formula Joan de la Creu, com a realitat d'inici, que se'ns dóna per pura gràcia, i com coronament d'una conjugació harmoniosa de l'acció de Déu i del creient: arribar a ser en plenitud el que som per gràcia.
Per això, perquè la nostra estructura és l'amor, a l'amor recorre Joan de la Creu per expressar la seva experiència i per comunicar-nos la seva comprensió de la nostra vocació humana. I diu que l'home realitzat és una existència en la qual tot “el cabal”, tot el que ens constitueix està emprat a estimar, “no rebutjant res de l'home ni excloent res d'aquest amor”, diu amb veritat que compleix l’“estimaràs al Senyor el teu Déu..., amb tot el teu ser”. O que assoleix aquesta vocació que el místic presenta així: “Al cap i a la fi, per a aquest fi d'amor hem estat creats” (C 29, 3).
I a l’entorn d’aquesta existència “banyada en divinitat”, això és, en l’amor que és el nostre Déu, teixeix el perfil de la persona realitzada: “sent una nova primavera en llibertat i l’esperit s’eixampla i alegra”. Llibertat, que és la condició i la possibilitat de l’amor, i que corre idèntica sort que l'amor, i que fructifica en “alegria i amplària”. D'aquesta diu el sant: “que fora de Déu tot és “estrechura”, s'entén per a la persona. Després Déu dilata, eixampla i engrandeix les capacitats de ser. I també es refereix el místic castellà al cant i a la festa per significar l'home nou: “En aquest estat de vida tan perfecta, l’ànima sempre està interiorment i externa com de festa i du amb gran freqüència en el paladar del seu esperit una gran joia de Déu, com un nou cant, sempre nou, embolcallat en alegria i amor, en reconeixement del seu feliç estat” (Ll 2, 36).
Ens ha recordat que tota la persona, perquè res es queda pel camí, entra en aquesta festa de la vida, que és la relació entranyable, íntima amb el Déu que ens participa la seva mateixa vida, i que ho fa “sense mesura”, donant-nos “gràcia sobre gràcia”. Finalitza el Càntic espiritual així: “Ella [la persona] amb tota les seves potències sensitives i les forces naturals, es recull a participar i a fruir a la seva manera de les grandeses espirituals que Déu comunica a l'ànima en l'interior del seu esperit” (40, 5). “Tot el seu cabal”, és a dir “la seva ànima i cos i potències i tota la seva habilitat emprada ja..., en les coses que són del servei de l'Espòs”, “tota l'habilitat de la meva ànima i cos, memòria, enteniment i voluntat, sentits interiors i exteriors i apetits de la part sensitiva i espiritual, tot es mou per amor i en l'amor” (C 28, 2.8).
Aquesta és la realitat bàsica, per vocació, culminada en l'existència de no pocs creients. El sol fet d'evocar-la suscita en el lector sensible un generós compromís de tibar el seu desig i centrar el seu objectiu de vida. “Creats per a aquestes grandeses” no podem degradar-nos en l'assoliment de cotes que estan molt per sota de les nostres possibilitats. Diu el sant: “no em deixis en cap moment en el meu recolliment [tancat en mi mateix], perquè sóc malgastador de la meva ànima”.

NADAL, FESTA DE L'AMISTAT I LA TROBADA

Joan de la Creu ens ha deixat immortalitzada la seva fe cristiana en uns quants versos carregats d’esperança i oració. D’agraïment. Davant el misteri de Déu, misteri d’amor, que pren vida i carn nostra d’una dona neta i creient fins al fons del seu ésser, Joan de la Creu destil·la oració agraïda i veu la seva esperança, l’esperança de tots els pobles, complida. El temps litúrgic de l’advent, començament de l’any en l’Església, és una llarga vigília que desemboca en el naixement del Fill de Déu. Els cristians ens posem en marxa amb aquesta esperança d’una plenitud dels temps que ens arriba amb Jesús. Ja no seran altres temps. Són els últims perquè el do de Déu a la humanitat ha arribat al màxim i és irrepetible. Joan de la Creu ens ofereix una paraula rica per a viure el temps d’advent i submergir-nos en el goig de Nadal, naixement del que és nou, el Nou absolut.
Pel creient, místic, poeta Joan de la Creu, el centre i objectiu del pla de Déu és el seu Fill que, després, naixerà de Maria, Jesús de Natzaret. Per i de cara al seu naixement entre nosaltres sorgeix la creació, “palau” que el rebrà i on celebrarà les noces amb la seva “esposa” humanitat i amb cada persona. Canta el poeta allò que el creient sap per la fe. Parla el Pare en el etern silenci comunicatiu de la Trinitat: “Una esposa que te ame, / mi Hijo, darte querría” ( R 3). Després ve la paraula creadora del món: “Hágase, pues –dijo el Padre-, / que tu amor lo merecía; / y en ese dicho que dijo, / el mundo creado había / palacio para la esposa” (R 4).
I després el “gran pas”: l’Encarnació del Fill etern del Pare. És una exigència de l’amor perfecte: “En los amores perfectos / esta ley se requería: / que se haga semejante / el amante a quien quería” (R 7). La validesa d’aquest principi s’estén a la creatura racional, a la persona humana: “Y que el hombre Dios sería” (R 4). Així com Déu cap en la nostra condició humana limitada, aquesta mateixa limitació i debilitat no impedeix que siguem realment deus per participació, pel do gratuït de Déu que no pot donar menys que el que es dóna a sí mateix: “Y el amor que yo en ti tengo / ese mismo en él pondría” (R 2).
Per Joan de la Creu l’Encarnació és el misteri dels misteris que Déu realitza “fora” de sí a favor nostre. En l’Encarnació s’inclouen tots els demés, per exemple la passió, mort i resurrecció: és el desenllaç de l’amor de Déu concentrat en l’Encarnació. Perquè Jesús, Déu-home entre els homes, com un de tants, és la presència visible de la immensitat incommensurable de la Trinitat que actua en l’Encarnació: Maria “consent” a la paraula de Déu que l’arcàngel Gabriel li tramet: “en la cual la Trinidad / de carne al Verbo vestía; / y aunque tres hacen la obra, / en el uno se hacía” (R 8).
I l'últim pas perquè Déu entri visiblement en la nostra història, i a partir d'aquí sigui Déu-amb-nosaltres, és d’il·luminació, l’obrir el misteri (que significa secret, ocult) als ulls de tothom, un misteri amagat en Déu des de tota l'eternitat, “el més principal de tots” (C 23,1). Què bé ho expressa el poeta!: “Ya que era llegado el tiempo / en que de nacer había, / así como desposado / de su tálamo salía / abrazado con su esposa, / que en sus brazos la traía” (R 9). Així, “abraçats” per sempre Déu i nosaltres els seu fills, la humanitat i la divinitat. No hi ha separació possible en el pla de Déu. Tampoc n’hi ha d'haver en nosaltres, entre món i cel, entre ser fills de la “carn” i fills “de l'Esperit”, entre naturalesa i gràcia. Unitat sense confusió, sense que cap “absorbeixi” l'altra, sense que cap visqui separada de l'altra. “Divina i humana junts”, va sentenciar Teresa de Jesús.
Davant d’aquest misteri insondable de l’amor del nostre Déu-Trinitat-comunitat, no ens resta si no conrear l’actitud de la primera cristiana de tota la història feta i per fer, Maria. Així ens tramet la seva actitud el poeta carmelita: “Y la Madre estaba en pasmo / de que tal trueque veía: / el llanto del hombre en Dios, / y en el hombre la alegría” (R 9). Sorpresa contemplativa davant la meravella de les meravelles. I l’obstinació per compartir, junts, formant “una esposa”, aquest “intercanvi”, el més gran de la història de la humanitat. L’Advent és el temps per conrear aquesta esperança i per afinar el nostre compromís de creients on sia que ens trobem. En un pessebre va començar la història, la nova i definitiva història.

LES VIRTUTS TEOLOGALS

Sant Juan de la Cruz ens diu reiteradament en els seus escrits que les virtuts teologals són “l’únic mitjà proper” para realitzar la nostra vocació humano-cristiana a l’unió amb Déu, a la participació en plenitud de la vida de Déu. Per això, centra tota la seva pedagogia de mestre de la vida cristiana en explicar-nos aquestes virtuts perquè puguem encertar en el compromís més vital que tenim: arribar a ser fills de Déu, participar plenament de la vida de Déu.
Des de les primeres catequesis se’ns ensenyà que aquestes virtuts son “infuses” i “teologals”, perquè són dons de Déu que ens capaciten per poder entrar en una veritable relació amb Ell. Acollir-lo tal com és i oferir-nos a Ell. Joan de la Creu, el sant carmelita treu molt de suc d’aquesta primera catequesi de nostra fe: las virtuts teologals –fe, esperança, caritat- són, sobretot “accions de Déu en nosaltres”, comunicació de Déu.
I, què ens comunica Déu? Evidentment no pot comunicar-nos res que sigui aliè a Ell mateix. I, evidentment, no pot comunicar-nos menys del que Ell és. És a dir, Déu se’ns comunica, se’ns dóna, como ho fa dins el misteri trinitari que confessem els cristians, o com es dóna als quin ja han culminat el seu camí i els diem benaurats, els que viuen en “visió beatífica”. Dos textos del sant perquè ho escoltem d’ell mateix: “Dios es la sustancia de la fe” (C 1, 10). “La fe nos da y comunica al mismo Dios” (C 12, 4). I, en comparació o relació amb la comunicació i donació que fa d’ell mateix als que “ja són al cel”, el doctor místic escriu: “Es tanta la semejanza que hay entre ella [la fe] y Dios, que no hay otra diferencia sino ser Dios visto o creído” (1S 9, 1).
Déu se’ns comunica i dóna com veritat suprema (fe), com bé infinit (esperança), com amor sadollant (caritat). No ens comunica “veritats” que desborden la nostra capacitat intel·lectual. Ens comunica la seva amistat, la seva voluntat de que visquem la seva mateixa vida. Déus és l’or de la fe. I les frases, els “dogmes” que “buiden” la nostra comprensió de la fe és la plata. De llestos i intel·ligents és saber que rebem or embolcallat en plata. Això és, que donem el nostre assentiment al Déu que, abans que res, se’ns comunica i, després, afirmem també les “veritats” que Ell ens comunica.
I, per cloure aquest senzill plantejament o presentació de la paraula de Joan de la Creu sobre las virtuts teologals, això: Quan Déu se’ns comunica i nosaltres ho acceptem es produeix la superació, la purificació de tot allò que no és Déu o de Déu en la nostra vida. Com quan coneixem vertaderament una persona, quan hi mantenim una relació íntima i estreta, anem deixant les falses imatges que teníem d’ella: El sant ens diu que “de la mateixa manera” que las virtuts teologals ens uneixen a Déu, ens van purificant de tot allò que no és Déu. Senzillament. I consolador i estimulant!


RETORN

Juan de la Cruz