gent

Gent nostra

Giuseppe de Santa Maria (Sebastiani)




El primer carmelita descalç que, juntament amb tres companys, va arribar a la regió Malabar (Índia)

Els membres de l’Església Catòlica Siro-Malabar són descendents directes dels cristians de Sant Tomàs que els portuguesos van trobar, l‘any 1498, mentre exploraven la costa del Malabar, a l’actual estat de Kerala, Índia. Vivien en comunió amb l'Església Assíria de Pèrsia i tenien certa dependència del Patriarca de Babilònia; per això, quan van contactar amb els navegants portuguesos arribats a les seves costes, els van donar la benvinguda en la seva qualitat de cristians i de representants de l'Església de Roma, la qual reconeixia el seu status especial malgrat els molts segles d'aïllament.

En general, tanmateix, els portuguesos no acceptaven la legitimitat de les tradicions malabars locals i van començar a imposar usos i costums llatins als cristians tomites. Quan aquests van ser forçats a acudir al Sínode de Diamper van haver d’adoptar un nombre important d'usos llatins com ara el nomenament de bisbes portuguesos, canvis en la litúrgia eucarística, l'ús d'ornaments romans, l'exigència del celibat sacerdotal, i l'establiment de la Inquisició.

Això va provocar un descontentament generalitzat que va culminar amb la ruptura amb Roma de part de la majoria dels malabars en 1653. En resposta, el papa Alexandre VII va enviar frares carmelites al país Malabar per negociar. L'any 1662 la majoria dels dissidents van retornar a la comunió amb Roma.

Malgrat que a la Península Ibèrica els carmelites van veure truncada, per decisió dels superiors, la seva voluntat primera de participar en les expedicions de missioners a les noves terres descobertes enllà dels mars, la Congregació Italiana mantingué aquest esperit missioner i els religiosos estaven disposats a marxar allà on fossin necessaris.

És en aquest context que es mourà el nostre biografiat, el pare Giuseppe de Santa Maria, una bona part de la seva vida. Nascut a Caprarola (Itàlia) l’any 1623, era el segon de cinc fills d’una família ben situada que va veure morir els pares fatalment el mateix dia. El germà gran tingué cura de la família i de l’educació de Gerolamo Sebastiani (nom de pila del P. Giuseppe).

En aquests anys, els carmelites descalços s’havien instal·lat a Caprarola i Geronimo entrà en contacte amb els fills de santa Teresa. Malgrat l’oposició del seu germà, ingressà a l’orde. Amb disset anys vestí l’hàbit i un any després va fer els vots perpetus. Segons el P. Eustaqui de Santa Maria, nebot seu i biògraf (carmelita com ell, igual que el seu germà petit i un altre nebot ) “va ser un religiós de profunda pregària, de gran zel apostòlic i d’una prudència envejable”.

Acabats els estudis a Gratz (Àustria), va ser ordenat prevere als 28 anys (1651) i nomenat professor pels seus bons fonaments filosòfics i teològics de Caparola, d’on passa aviat a Terni i a Roma.

Missioner

Aquí és on el trobem quan el papa Alexandre VII decideix enviar religiosos carmelites descalços per tractar de reconciliar la divisió dels cristians de Malabar (1656). L’expedició, que trigà tretze mesos per arribar al seu destí, la formaven quatre carmelites, amb el nostre P. Giusseppe al davant. No entrarem en la problemàtica que es vivia en aquella Església Siro-Malabar, i que qualssevol interessat pot avui trobar fàcilment a internet, però deixarem constància que els resultats de l’expedició foren apreciables gràcies a la prudència i paciència dels frares. Els oponents van intentar eliminar-lo, però se’n va sortir, i al cap d’uns mesos va retornar a Roma per donar compte de les seves accions a la Seu Apostòlica: havia aconseguit retornar a la unitat de l’Església de Roma trenta-dues comunitats separades, però encara hi havia molta feina a fer en altres zones.

A Roma (1659), el papa el nomena bisbe i administrador apostòlic amb l’encàrrec de tornar a la costa oest de l’Índia i resoldre el conflicte de manera definitiva i amb solvència.

Ara la zona d’influència portuguesa pateix atacs dels holandesos que pretenen establir-se per dominar el tràfec comercial de la zona. Després d’una etapa de treball per a la unitat dels catòlics, el P. Giuseppe ha de fugir de Cochin i refugiar-se a Goa (1663) i, després de nomenar un successor en el càrrec, després d’un accidentat viatge, retorna a Roma.

Bisbe

Exercirà de Visitador Apostòlic de les Illes del Mar Egeu, zona d’influència del Patriarcat de Constantinoble; serà nomenat bisbe de Bisignano (Calàbria), poblet petit, amb poca cultura i una espiritualitat laxa que el nou bisbe s’esforçà en corregir amb la seva senzillesa característica, a la vegada que dedica una atenció especial als pobres, la qual cosa li originà nombrosos problemes amb els poderosos que controlaven els negocis de la zona. Cinc anys després el papa, per treure’l del perill de les amenaces i contra de la seva voluntat i la del clergat i el poble que se l’estimaven, el destina a la seu episcopal de Città Castello (Úmbria) (1672). També aquí la seva forta personalitat i senzillesa es van fer notar, acollint pobres a la seva taula, visitant els seus sacerdots, i dignificant les accions litúrgiques.

Com a bon fill de santa Teresa de Jesús, el seu referent sempre va ser la Verge Maria. Va divulgar allà on era la devoció de l’Àngelus, del rosari, de l’escapulari... i cercava com Teresa la perfecció en tot allò que feia.

Monsenyor Sebastiani, el pare Giuseppe, amb 66 anys tenia ja la salut molt desgastada per la gran duresa dels viatges de l’època i la vida frugal que portava. El mateix papa li va aconsellar que descansés i tingués cura de la seva salut. En pocs mesos s’anà debilitant i, tal com havia dit que li agradaria, va morir el dia 15 d’octubre, festa de santa Teresa de Jesús. El seu enterrament es va fer de nit per evitar els impulsos devocionals de la població. Tot plegat, el pare Giuseppe de Santa Maria visqué 17 anys en el món, 16 en el claustre, 10 com a missioner i bisbe de la Serra de Malabar, 5 com a pastor de la diòcesi de Bisignano a Calàbria i 17 com a bisbe de Città di Castello a Úmbria.

Com a autor, va deixar alguns escrits dels seus viatges, una biografia i es conserven cartes i altres memòries.

Butlletí CC num. 91 (2017)
Bibliografia:
Figuras del Carmelo. Tras la huellas de Teresa de Jesús. Pedro Ortega, ocd. Editorial Monte Carmelo (2013).


RETORN

P. Giuseppe de Santa Maria