gent

Gent nostra

Gabriel Beltran




Una vida al servei de la província de Catalunya i Balears on va ser prior d’algunes comunitats, formador, rector, professor, arxiver, bibliotecari, conseller i superior provincial diverses vegades.

El P. Gabriel Beltran va néixer a Tremp (Pallars Jussà) el dia 30 d’octubre de 1928. Fill de Valero i Joaquina, originaris de la veïna ciutat de Fraga. Gabriel era el cinquè dels set fills del matrimoni. Entre els germans hi haurà un sacerdot diocesà i una religiosa.

El 1940 ingressa al seminari dels Carmelites de Badalona on, sota el guiatge del P. Bonaventura Gilabert, mestre de diverses generacions de novicis catalans, fa la seva primera professió amb el nom de Gabriel de la Creu.

Fins als 23 anys segueix estudis de Filosofia i Teologia a Barcelona i ja manifesta una afecció innata per la investigació històrica i un interès especial per la història de la província. Publica els seus primers escrits a la revista del col·legi. També escriu “Páginas inéditas” i presenta la transcripció d’un manuscrit del P. Antoni de Sant Maties, carmelita descalç català del segle XVII. Pocs mesos després publica un primer estudi sobre “Los superiores provinciales de nuestra provincia de S. José de Cataluña (1588-1950)”.

El 1949 fa la professió solemne i el 1951 és ordenat sacerdot pel bisbe Modrego. Pocs mesos després és nomenat vicari de Tarragona i sotsdirector del Seminari Menor. Durant els anys següents exerceix de professor de diverses matèries acadèmiques. En aquesta època fa una gira pels arxius de la província, tant de frares com de monges, per comprovar el seu estat i recollir dades a fi de reconstruir la història de la província.

Durant el curs 1956-57 es trasllada a Roma per estudiar Arxivística i Biblioteconomia. En tornar a Catalunya, durant uns anys exerceix diferents càrrecs de responsabilitat fins que, el 1966, és elegit provincial i inicia el seu primer trienni al capdavant de la província, una etapa especialment activa en la història eclesial i social. És el moment de la renovació propiciada pel concili Vaticà II, que viu i assumeix intensament, i treballa per aplicar-la a la província. També es dedica especialment a intensificar la relació fraternal entre els religiosos.

Els dos triennis següents exerceix de formador d’estudiants i de prior i rector de la nova parròquia de Lleida, i el 1975 torna a ser elegit provincial, responsabilitat que exercirà fins al 1981. Continua treballant pel diàleg i la fraternitat a les comunitats i la província, i per la promoció vocacional i la formació.

Acabada aquesta etapa, i com a prior de Barcelona, es pot dedicar novament a la tasca educativa, una de les seves grans inquietuds, i a la investigació històrica. L’any 1983 acompanya el provincial, Josep Castellà, en la visita a Mèxic i els Estats Units, amb l’objectiu de recollir documents sobre la presència dels carmelites catalans en aquella zona, especialment a les cases de Califòrnia-Arizona i de Washington, que van restar unes dècades del segle XX sota administració de la província catalana.

El 1987 és elegit, un cop més, superior provincial. Visita les comunitats amb freqüència, amb la voluntat d’estimular la vida fraterna i d’oració. També visita Kelle, a la república del Congo, realitat missionera de la província i participa en el congrés missioner de Kinshasa.

En els darrers anys, el trobem el 1990 com a superior de la casa d’oració de Matadepera. Es podria dir que va passar de provincial a cuiner, sense solució de continuïtat, ja que aquesta és una de les seves ocupacions a la nova casa. Una anècdota que fa palesa tant la seva capacitat d’adaptació com la voluntat de servei.

El 1996, torna a ser elegit provincial pel capítol. Tot i que ja havia patit els primers avisos seriosos d’una malaltia cancerígena, va acceptar la missió amb un esperit admirable de servei a la província. Malauradament, les forces físiques no el van acompanyar en el seu desig de continuar treballant com hauria desitjat. Malgrat això, mai no se’n va plànyer ni es va deixar vèncer per la malaltia. El 21 d’abril de 1998 va morir a Barcelona, als 69 anys. 

El P. Gabriel Beltran ha viscut amb intensitat la vida i l’evolució de l’Església i de l’orde a la segona meitat del segle XX, i es pot afirmar sens dubte que ha contribuït, en la mesura de les seves possibilitats, a la renovació eclesial. En els diversos càrrecs que havia ocupat, va fer gala d’un tarannà obert i dialogant, i va promoure una interpretació més humana de les lleis i un ambient familiar i comunicatiu entre els religiosos.

La seva tasca com a investigador
El P. Gabriel Beltran va ser una persona amb una profunda vocació investigadora, com a expressió del seu amor a l’orde del Carme i en particular a la província de Catalunya i Balears. Va ser arxiver i bibliotecari provincial durant molts anys, en què va fer un escorcoll tenaç i pacient dels arxius de Catalunya, i també de tot Espanya, alguns de França i Itàlia i fins i tot de Mèxic i els Estats Units. Tot plegat li va permetre recollir una gran quantitat de documents i d’informació per reconstruir i enriquir l’arxiu provincial, que havia estat completament destruït el 1936.

Cal reconèixer i valorar especialment el seu interès per l’objectivitat històrica i per fonamentar qualsevol afirmació amb proves documentals. Com a investigador va tenir bàsicament dos centres d’interès. En primer lloc, la història dels carmelites descalços de Catalunya i Balears en tots els seus vessants i en qualsevol època. En segon lloc, tot allò relacionat amb els inicis dels carmelites descalços al segle XVI, i especialment amb la biografia de sant Joan de la Creu i els religiosos coetanis.

Sobre sant Joan de la Creu, més d’una vegada havia dit i escrit que el sorprenia l’escassa investigació escrita que apareix a les biografies santjoanistes, antigues i modernes. Les seves aportacions han començat a ser reconegudes pels especialistes.

Pel que fa a la història de la província, la seva tasca és de tal magnitud que ben poques províncies de l’orde tenen a la seva disposició un material històric tan abundant. L’arxiu provincial és un dels més complets de l’orde, encara que va haver de començar pràcticament des de zero, a causa de la destrucció que l’arxiu havia patit el 1936.

Entre les seves nombroses publicacions cal destacar: Fuentes históricas de la provincia O.C.D. de San José (Cataluña y Baleares) i Carmelitas descalzas de Cataluña y Baleares. Documentación histórica: 1588-1988. També s’ha de citar la seva última gran obra, un amplíssim catàleg cronològic de convents i religiosos de les comunitats de carmelites descalços del segle XVI, que va deixar inèdit.

­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­­
* Aquest article és un resum de la traducció al català feta pel P. Agustí Borrell de “Gabriel de la Cruz, Beltran i Larroya (1928-1998). Datos biográficos y bibliografía”, Archivum Bibliographicum Carmeli Teresiani, 36 (1999), pp. 393-462.

Butlletí CC num. 88 (2009)

RETORN

P. Gabriel Beltran

P. Gabriel Beltran