gent

Gent nostra

ELISABET DE LA TRINITAT
La pregària en Elisabet


Marià Rosanes, carmelita descalç


El testimoni d’una religiosa del convent de Dijon pot resumir perfectament l’Elisabet orant: «Elisabet em semblava la personificació de la pregària…»

Sense haver escrit mai res sistemàtic sobre la pregària, ella ens dóna la seva experiència en les seves obres, especialment en els seus “Records”(1). Crida l’atenció veure com parla de l’oració, no en un pla teòric, sinó com una persona que viu una realitat ben natural per a ella mateixa. La presència de la Trinitat havia envaït de tal manera tot el seu ésser que l’oració s’havia convertit en el respir de la seva ànima. Pregava quasi com respirava.

Per comprendre la naturalesa de la pregària de sor Elisabet hem de descobrir el projecte inicial d’ella. Elisabet entra al Carmel sobretot per pregar. Als 14 anys pot escriure aquestes línies sorprenents: «M’entusiasmava la pregària. Estimava tant el Senyor que ja abans de la meva primera comunió no comprenia que es pogués entregar el cor a algú que no fos ell.» (R. 5, pàg. 52).

Al Carmel li havien ensenyat que la pregària ha de desbordar progressivament les hores que li són consagrades i envair així tot el dia, per convertir-se en part integrant de la vida entera i traduir-se en una activitat d’oració sense interrupció.

En una carta deixa transparentar el seu propi retrat: «Una carmelita, estimada meva, és una ànima que ha contemplat el diví crucificat, que l’ha vist oferir-se com a víctima al seu Pare per les ànimes i, reflexionant a la llum d’aquesta gran visió (...) en la soledat i en una oració ininterrompuda, allargada a tots els actes. Des d’aquí baix, la carmelita viu ja la vida del cel.»

La pregària porta intensitat en la seva dinàmica i una fidelitat com la de Jesús que «s’apartava de la multitud, i anava a la muntanya a pregar» per ensenyar-nos amb la seva actitud que l’home fràgil i dispers, com som nosaltres, necessita temps forts de pregària per trobar-se amb el Pare. La pregària contínua exigeix una atenció amorosa, un desig constant. Aquest desig ha de ser alimentat perquè s’afebleix al llarg del dia. Elisabet repetirà molt sovint que «s’ha de viure en comunió amb Déu tot el dia». Déu, que està present en ella, il·lumina la seva mirada i fortifica la seva voluntat perquè el pugui trobar a través de tot. Farà de l’instant present el sagrament de la presència de Déu. Diu: «La vida d’una carmelita és una comunió ininterrompuda amb Déu, des del matí fins a la nit i des de la nit fins al matí. Si ell no omplís les nostres cel·les i els nostres claustres, que buits estarien.»

Com tots nosaltres, Elisabet va haver de caminar pels camins de la pregària mental, imposant-se temps forts de pregària. Deia la mare Germana, priora de Dijon: «Va rebre un esperit de pregària que l’hauria retingut hores en l’església». Un dia li preguntà una senyora amiga de la seva mare, què podia dir a Déu durant tanta estona. Elisabet li contestà: «Senyora, ens estimem!».

Elisabet té la consciència de posseir unes veritats com Crist crucificat o la presència de la Trinitat que es converteixen en el centre de tota la seva pregària. És dedica a la contemplació amorosa d’aquestes veritats. Després passa a un diàleg directe i personal amb el Senyor.

Estem davant una oració molt senzilla. Els actes d’intel·ligència i voluntat s’han fos en un únic moviment de coneixement amorós que alimenta l’ànima durant l’oració. Aquesta oració senzilla prescindeix dels raonaments: són senzilles mirades on la intuïció ocupa més lloc que el discurs. La simplificació pot arribar a tal punt que l’única activitat de l’ànima sigui la mirada en silenci. Hi ha un grau superior d’oració en el qual l’activitat de l’home passa a segon pla, per deixar obrar a Déu. Es tracta de l’oració passiva, infusa o mística. En aquest estat l’acció de Déu predomina sobre la de l’home. Abans d’entrar al Carmel, Elisabet va poder fruir d’aquest estat elevat de l’oració, que tan bé ens descriu santa Teresa de Jesús, i que no podem dubtar que ho va viure des del moment en què sent la seva ànima ocupada per la Trinitat.

Amb 19 anys escriu: «L’oració! Quant m’agrada santa Teresa quan tracta d’ella, al parlar de la contemplació, d’aquest grau de l’oració en que Déu ho fa tot i nosaltres no fem res, en què uneix a ell mateix la nostra ànima, que ja no som nosaltres qui vivim. És ell qui viu en nosaltres.»

Davant la mort, Elisabet insistirà com mai que cal deixar-se estimar per l’amor misericordiós i salvador de Déu, tal com diu en una carta: «Ell s’alegra d’actuar en vostè pel seu amor i la seva glòria i vol actuar ell sol, encara que vostè no hagi fet res per atraure’s aquesta gràcia, (…) Ell l’estima així. Ho farà tot per vostè, ell arribarà fins al final.»

Hem d’intentar imitar l’actitud d’Elisabet, senzillament, amb la pregària adquirida, mirant de reconduir les nostres potències a una contemplació que primi l’intuició sobre el discurs.

RETORN

Elisabet de la Trinitat

La pregària d'Elisabet

Pel novembre de 1904, Elisabet va escriure la seva cèlebre Pregària com una ofrena total d’ella mateixa a la Trinitat, “Déu tot-Amor” que ella adora i que viu en cadascú de nosaltres. Poc després de la seva mort (1906), la pregària va donar la volta al món. Traduïda actualment a 28 idiomes, nodreix la fe de tots els qui la reciten i s’ofereixen a l’amor.

Oh Déu meu, Trinitat que adoro, ajudeu-me a oblidar-me del tot per establir-me en vós, immòbil i pacífica com si la meva ànima ja fos a l’eternitat. Que res no pugui alterar la meva pau, ni fer-me sortir de vós, el meu Immutable, sinó que cada minut m’endinsi més i més en la profunditat del vostre misteri. Pacifiqueu la meva ànima, feu-ne el vostre cel, la vostra residència estimada i el lloc del vostre repòs. Que no us hi deixi mai sol, que hi sigui ben sencera, ben desvetllada en la meva fe, ben adorant, lliurada del tot a la vostra acció creadora.

Oh Crist meu estimat, crucificat per amor, voldria ser una esposa per al vostre cor, us voldria cobrir de glòria, us voldria estimar... fins a morir d’amor! Però sento la meva impotència i us demano que em «revestiu de vós mateix» i que identifiqueu la meva ànima amb tots els moviments de la vostra; submergiu-me, envaïu-me, poseu-vos en lloc meu, perquè la meva vida no sigui sinó una resplendor de la vostra vida. Veniu a mi com a adorador, com a reparador i com a salvador.

Oh Verb etern, Paraula del meu Déu, vull passar la vida escoltant-vos, em vull deixar ensenyar per aprendre-ho tot de vós. Després, enmig de totes les nits, de tots els buits i de totes les impotències, vull tenir-vos sempre al davant i restar sota la vostra gran llum. Oh Astre meu estimat, fascineu-me perquè no pugui sortir mai més de la vostra resplendor.

Oh Foc consumidor, Esperit d’amor, «veniu damunt meu» perquè s’esdevingui en la meva ànima com una encarnació del Verb: que jo li sigui una humanitat suplementària en la qual ell renovi tot el seu misteri. I vós, Pare, inclineu-vos vers la vostra pobra i petita criatura, «cobriu-la amb la vostra ombra» i vegeu-hi només «l’Estimat en qui us heu complagut totalment».

Oh els meus Tres, el meu tot, la meva felicitat, solitud infinita, immensitat on em perdo, em lliuro a vós com una presa. Sepulteu-vos en mi perquè jo em sepulti en vós, tot esperant d’anar a contemplar en la vostra llum l’abisme de les vostres grandeses.