gent

Gent nostra

ELISABET DE LA TRINITAT
La felicitat és a l'interior


Agustí Borrell, carmelita descalç


En el cor humà hi ha fortament inscrit un desig de felicitat, com hi ha també una obertura a la transcendència. Tots busquem el sentit de la vida, tots volem ser feliços. Per això, de formes molt diverses, ens trobem sempre en situació de recerca. Aquest desig, sovint sense saber-ho, és en el fons un anhel d’absolut, que els creients anomenem Déu. El fet és que solem cercar la felicitat fora de nosaltres mateixos: en els béns materials, en el poder, en la fama... També la recerca de Déu sol ser exterior: llegim llibres, escoltem xerrades, anem a llocs «sagrats», participem en celebracions... Tot això pot ser útil, fins i tot necessari, però de tant en tant apareixen persones que ens asseguren que la felicitat l’han trobada en el seu propi interior, perquè allí és on han trobat Déu.

Elisabet de la Trinitat és una d’elles. Des de petita era una noia plena de vida, entusiasta, oberta, comunicativa, sociable. Al mateix temps, sentia l’atracció del silenci i de la soledat, i arriba un moment que aquesta crida a la introversió que li ve del seu temperament es transforma en crida a la interioritat, pel sentiment de presència de Déu en ella. Aquesta tendència influeix en la seva decisió de fer-se carmelita, mantinguda i finalment realitzada malgrat l’oposició de la seva mare.

Elisabet no té cap formació teològica ni bíblica. Per experiència personal descobreix un Déu present i proper, un Déu personal i amorós que és constantment en el seu interior, no pas ocasionalment o «de visita». La relació amb el Carmel l’ha ajudada sens dubte en aquesta descoberta. Tan sols cal recordar que Teresa de Jesús, la fundadora, usa la imatge del castell interior per explicar que Déu resideix en el centre més interior de la persona humana: «Pues consideremos que este castillo tiene, como he dicho, muchas moradas: unas en lo alto, otras en bajo, otras a los lados; y en el centro y mitad de totdas éstas tiene la más principal, que es adonde pasan las cosas de mucho secreto entre Dios y el alma...» (1 Moradas 1,3).

De fet, la revelació d’aquesta realitat extraordinària és present ja en el Nou Testament. En temps de l’Antic Testament era fonamental el temple de Jerusalem com a lloc de residència de Déu a la terra. L’apòstol Pau canvia la perspectiva i parla dels cristians com a temple vivent de Déu: «No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosaltres?» (1 Corintis 3,16).

Els grans místics cristians han viscut per experiència pròpia la relació amb el Déu que habita en el cor del creient. Elisabet de la Trinitat és un dels testimonis més eloqüents d’aquest element central del missatge cristià. Ella viu amb la consciència que Déu no roman aïllat en la seva transcendència inabastable, sinó que ha decidit d’acostar-se a cadascú molt més del que ningú hauria pogut mai imaginar, fins a viure en l’interior de les persones. Elisabet sent que el Pare, el Fill i l’Esperit són dintre d’ella, i que això fa possible, per no dir que demana, una relació permanent de confiança plena i d’amor amb Déu. Aquesta relació no exigeix, per tant, grans esforços ni recerques complicades, sinó tan sols l’atenció sincera i efectiva al propi interior.

Són molt nombrosos els textos on Elisabet expressa aquestes idees. Per exemple, en una carta que escriu el 4 de gener de 1906, a la senyora de Bobet, diu: «Estimada Antoniette, faig per vós una pregària que sant Pau feia pels seus: ell demanava que Jesús habités per la fe en els seus cors per tal que estiguessin arrelats en l’amor (Ef 3,17), Aquesta paraula és tan profunda, tan misteriosa... Oh, sí, que el Déu tot Amor sigui la vostra residència immutable, la vostra cel•la i el vostre claustre enmig del món; recordeu que ell habita al centre més íntim de la vostra ànima com en un santuari on vol ser constantment estimat fins a l’adoració. Es manté allí per omplir-vos de les seves gràcies, per transformar-vos en ell» (Carta 261).

Pocs dies abans de morir, formula aquesta convicció com el resum de tot el que ha viscut: «Això és el que ha fet de la meva vida, li confesso, un cel anticipat: creure que un Ésser, que s’anomena l’Amor, habita en nosaltres a cada instant del dia i de la nit, que ens demana viure en comunió amb ell» (Carta 330, a la senyora Gout de Bize, 23 octubre 1906).

D’altra banda, l’atenció al propi interior que comporta aquesta visió de l’existència cristiana no suposa un tancament en si mateix per oblidar-se dels altres, ni una fugida de la realitat de cada dia. Es tracta més aviat de centrar-se en allò que realment té valor i deixar de perdre el temps en coses que només aparten de la veritable realització humana. En un altre text, Elisabet comenta en sentit personal i espiritual una frase de l’Evangeli: «“Baixa de pressa, que avui m’haig d’hostatjar a casa teva” (Lc 19,5). El Mestre repeteix sense parar a la nostra ànima aquestes paraules que un dia va dir a Zaqueu. “Baixa de pressa.” Però què és aquest baixar que ens demana sinó una entrada més profunda en el nostre abisme interior? Aquest acte no és pas una separació exterior de les coses exteriors, sinó una solitud de l’esperit, un despreniment de tot allò que no és Déu» (El cel en la fe 7).

En definitiva, saber que Déu habita en el nostre interior i dedicar-li la nostra atenció és, d’acord amb l’experiència d’Elisabet de la Trinitat, el camí de la veritable santedat i el secret de la felicitat, i per això ho recomana amb insistència a les persones que coneix. En una carta a una amiga diu: «Penseu que esteu en ell, que ell s’ha fet el vostre lloc d’estada aquí a la terra. I, a més, penseu que ell està en vós, que el posseïu en el més íntim de vós mateixa, que a qualsevol hora del dia i de la nit, en les alegries o en les penes, l’hi podeu trobar, molt proper, ben endins. És el secret de la felicitat, és el secret dels sants. Ells sabien molt bé que eren “el temple de Déu”...» (Carta 175, a Marie-Louise Ambry, 24 agost 1903).

Sí, la felicitat es troba en el nostre interior, perquè allí és on hi ha Déu. Aquest és el missatge que continua proclamant la jove carmelita descalça de Dijon cent anys després de la seva mort.

RETORN

Elisabet de la Trinitat