gent

Gent nostra

EDITH STEIN i la misericòrdia
santa Teresa Beneta de la Creu




Paqui Sallés, carmelita descalça del monestir de Puçol (València) ha publicat al blog “De la rueca a la pluma”, un article entranyable sobre la pensadora i santa Teresa Beneta de la Creu titulat “Edith Stein entranyada en la misericòrdia”. Segons l’autora, “en Edith Stein hi trobem un llarg itinerari de recerca de veritat, pel qual és coneguda universalment, però hi ha aspectes de la seva personalitat que revelen un ésser humà entranyable, compassiu i amb una enorme capacitat d'acollir en el seu cor la realitat d'altres persones”. I ho documenta amb uns quans exemples, dels quals n’hem destacat un per deixar-ne constància.

Parteixo, diu Sallès, de la lectura de dos textos entre els quals hi ha 17 anys de distància (el primer, escrit en 1913, any en què Edith marxa a la Universitat de Gotinga i el segon, escrit en 1930, quan ja resideix a Espira, dedicada a la docència i a una intensa activitat com a conferenciant).

El primer text diu així:

«Quan vam arribar a casa meva, va dir (es refereix a Hugo Hermsen, company seu a la Universitat de Breslau i fundador de la “Lliga per a la Reforma Escolar”): “Bé, li desitjo que trobi en Gotinga persones que la satisfacin. Aquí ha estat vostè massa exigent i crítica”. Aquelles paraules em van sorprendre molt; no estava acostumada a que em renyessin. A casa amb prou feines gosaven fer-me observacions; les meves amigues estaven unides a mi per l’afecte i l’admiració. Vivia en l'ingenu autoengany que tot en mi era correcte, cosa freqüent en les persones incrèdules, que viuen en un tibant idealisme ètic. I és que, quan s'està entusiasmat pel bé, hom creu que és bo. Considerava just que jo tingués el dret d’assenyalar despietadament amb el dit tot allò que veia com a negatiu: les febleses, errors i faltes d'altres persones; sovint en to irònic i despectiu. Hi havia qui em trobava “encantadorament maliciosa”. Per això, aquestes paraules de comiat tan serioses, dites per un home que valorava molt i apreciava, em van doldre de debò. No em vaig enfadar amb ell; tampoc m’ho vaig tirar a l’esquena com si es tractés d’un retret injust. Allò va ser com un primer toc d’atenció que em va fer reflexionar.»

Passem al segon text, pres d'una carta a una amiga religiosa benedictina, Adelgundis Jaegerschmid, datada el 16 de febrer de 1930: «Nosaltres no hem de jutjar, sinó confiar en la insondable misericòrdia de Déu.»

Què ha canviat en el to i el fons d'aquestes paraules d'Edith? Probablement, el llarg camí recorregut per una persona excepcionalment dotada, intel·lectualment brillant, que va ser tocada en el seu interior per la misericòrdia i la bondat de Déu.

En Edith hi trobem un itinerari marcat per la sinceritat de plantejaments, l'honestedat intel·lectual, una capacitat d'introspecció i anàlisi de la persona humana impressionant, una obertura vital, imprescindible i necessària per deixar-se commoure i afectar per les persones i els esdeveniments que marcaven el seu camí.

Com ella mateixa reconeix: “la meva actitud davant les persones i davant meu mateix havia canviat totalment. No pensava ja en tenir sempre la raó i ‘sotmetre’ l'adversari costés el que costés. I malgrat que continuava jutjant amb duresa les febleses de les persones, ja no cercava tocar el seu punt més feble, sinó ser indulgent. Tampoc se’n va ressentir la meva actitud d'educadora que sempre vaig mantenir. Havia après que rares vegades les persones milloren quan se'ls “diu la veritat”; això només ajuda quan elles mateixes tenen la seriosa exigència de ser millors i si concedeixen el dret a la crítica.”

Solament una persona que és capaç de posar-se en la situació d'una altra, està en disposició de deixar-se modelar les seves entranyes per anar transformant-les en entranyes misericordioses. Qui no veu o no és capaç de veure perquè tanca la seva atenció als qui l’envolten, difícilment podrà iniciar aquest procés d'humanització interior, que necessàriament s'ha de verificar en les actituds davant un mateix i els altres.

Acabo, escriu Paqui Sallès, amb unes paraules del papa Francesc que sintetitzen l’essència de la misericòrdia i que bé podríem destacar de la vida d’Edith Stein: “una cosa és parlar de misericòrdia, una altra és viure la misericòrdia”. La misericòrdia no és una paraula abstracta, sinó un estil de vida. El que fa viva la misericòrdia és el seu dinamisme constant per anar a la recerca de les necessitats d’aquells que viuen amb dificultat espiritual i material. La misericòrdia té ulls per veure, orelles per escoltar, mans per aixecar… qui no viu per a servir, no serveix per a viure.” (Catequesi jubilar del papa Francesc. 30 de juny de 2016).

RETORN

edith stein