gent

Gent nostra

EDITH STEIN i la fenomenologia
santa Teresa Beneta de la Creu




Xavier Miró

Últimament tots, més o menys, coneixem la vida d’aquesta dona jueva, convertida al catolicisme, religiosa carmelita de Sta. Teresa de Jesús, proclamada santa per l’Església: en definitiva, una dona model per aquest segle XXI que acabem d’iniciar. Per això tots, també, coneixem com va ser una filòsofa que, com ella mateixa ens explica, va seguir a Göttingen i més tard a Freiburg, els ensenyaments de Efdmund Husserl, el creador del corrent filosòfic del fenomenologisme. El mateix filòsof va escollir Edith Stein com a assistenta en la Càtedra de Freiburg (1916), ja que era la alumna més intel·ligent i que s’havia tret el doctorat en filosofia, sota la direcció del mestre, amb la qualificació de summa cum laude (1917).

En aquest petit escrit voldria explicar, breument, en què consisteix aquest corrent filosòfic, la fenomenologia, que va seguir la nostra santa en els anys de la seva joventut, per poder entendre millor la seva posició intel·lectual vers la Veritat, que la va portar, d’un ateisme radical (recordem que venia d’una família jueva molt religiosa), a una espiritualitat intensa i que la portarà de l’experiència al testimoniatge, quan es converteixi al catolicisme.

La fenomenologia com a corrent filosòfic, apareix a finals del segle XIX com una reacció, d’una banda, al neokantisme i, de l’altra, al positivisme, doctrines, segons les quals, la realitat es redueix a tot allò que s‘esdevé en les ciències empíriques (que es consideren les úniques que poden indagar què són les coses). Aquesta nova tendència també pren posició davant l’extraordinari auge de la psicologia, considerada com la ciència fonamental de la filosofia i l’única disciplina capaç de superar el positivisme reduccionista imperant, l’objectiu del qual és comprendre la vida mental, considerant la matèria psíquica només de manera descriptiva. La crítica de la fenomenologia també s’estén, més endavant, al psicologisme i a l’historicisme, els quals fan caure en el relativisme i l’escepticisme. En aquest context, i en vista de la crisi sorgida al voltant de la qüestió dels fonaments de la ciència, la fenomenologia aspira a cercar una nova essència del saber, basada en el respecte de l’existència pròpia de les coses (especificitat pròpia de les coses), amb la finalitat que la ciència, en general, i les ciències humanes, en particular, tornin a assolir un nou estatus de cientificitat.

La fenomenologia és una pregunta per al “SER” del fenomen, tal com apareix en la consciència de l’individu, qüestió que tractaran Edmund Husserl i Max Scheler a principis del segle XX. Quan, a partir de la primera guerra mundial, aquesta pregunta passa a ser una reflexió historicista (que es planteja la filosofia des del subjecte i no des del “ser”), es parla, més aviat, d’existencialisme (Martin Heidegger i Jean Paul Sartre). Husserl resumeix l’esperit de la fenomenologia per mitjà d’una expressió exhortativa: a les coses mateixes! És a dir, només si deixem que siguin les coses mateixes les que ens parlin, sense voler colonitzar-les amb la pròpia forma subjectiva d’entendre el món, podrem comprendre l’Ésser. De fet, la fenomenologia intenta rehabilitar la metafísica a còpia de reivindicar un saber sense pressupòsits. Cal prescindir d’intentar explicar les coses, és a dir, no obligar-les a ser com ens agradaria que fossin i deixar de banda el seu caire utilitari. Així, doncs, Husserl proposa, estrictament, recuperar un enteniment immediat de les coses: per això, cal deixar que la consciència subjectiva assoleixi una primera intuïció directa de les coses. Per tant, solament la intuïció, que constitueix aquesta primera percepció immediata, permet trobar l’autèntic ésser (que l’ús pragmàtic i utilitarista amaga constantment).. Amb aquestes idees, Husserl defensa que el filòsof s’ha de situar davant els fenòmens per descriure la seva essència, prèviament a qualsevol possible teoria. Aquest és precisament, el principi objectiu de la fenomenologia com a filosofia primera: admetre que les coses no són productes del pur pensament humà, com diu el psicologisme, ni eines per a dominar el món, com volia el positivisme. Certament, es podria dir quelcom més d’aquest autor i del seu mètode fenomenològic, però no és aquest l’objectiu d’aquesta reflexió.

En aquest món filosòfic es movia la nostra jove Edith Stein, abans de conèixer, més tard, la teologia de St. Tomàs d’Aquino i l’escolàstica. Però mai, va deixar aquesta actitud fenomenològica com a mètode. Potser per això, en llegir Sta. Teresa de Jesús va dir: Aquí hi ha la Veritat.

RETORN

edith stein