gent

Gent nostra

Cristina Kaufmann
Nosaltres i la Regla




La carmelita Cristina Kaufmann* en el seu llibre “La fascinación de una presencia” fa una anàlisi de la Regla del Carmel des del seu punt de vista com a dona, com a religiosa i com a contemplativa, incardinada en el temps i el món actual. Per a ella, la Regla ha d’ésser llegida amb ulls d’avui perquè serveixi de base a una projecció cap el futur sempre incert. També Teresa d’Àvila, en el seu moment, es recolzà en la Regla per donar cos a la seva obra reformadora. Així ho explica la mare Cristina en aquests paràgrafs extrets del capítol titolat “La Regla carmelitana”, que traduïm i reproduïm.

Ben segur que ja no podem fer-ho prescindint de la interpretació i l’aplicació que en va fer la Santa Mare. Les Constitucions de Teresa, juntament amb les seves obres i la seva vida, són per a nosaltres el fonament del carisma peculiar que Déu li va donar per a l’Església. Ens distingeixen com a orde fundat per la Santa, nova branca dins la família carmelitana, fundació i re-fundació alhora. El mirall primordial per conèixer la nostra forma de vida evangèlica està en la Santa Mare i en el Sant (Joan de la Creu) com a complement providencial en la seva tasca fundadora. Però, què significa mirar-nos en ells?

Portem quatre segles d’història durant els quals es pot dir que hem anat vivint pertot arreu del món amb les mateixes estructures i les mateixes concrecions el carisma que la Santa instaurà el 1562 a “San José de Àvila”. (…)

Avui, crec, ha arribat el moment de tornar a llegir la Regla, nosaltres, filles dels sants Teresa i Joan, des de l’herència que ens han deixat i que ens configura, amb una nova mirada creativa, alliberada de condicionaments que ens puguin deixar estancades en la rutina o la por. Sé que m’exposo a malentesos quan dic que crec que ha arribat el moment de la re-fundació: l’Orde, o almenys les monges, estem cridades a escometre, en la fidelitat a la Santa, una autèntica re-fundació del nostre carisma i la seva concreta vivència en les diferents parts del món. (…)

Més que tractar-se d’una qüestió de formes i normes, de lleis i costums, és una qüestió de mística. I torno a la frase inicial «Viure en obsequi de Jesucrist, servint-lo llealment amb cor pur i bona consciència» (Regla 2). Aquesta frase és una crida a cada comunitat per replegar-se després de tants anys de reformes, renovació, adaptació, tanteig potser, a allò que és fonamental, a l’«interior del castell». Es tractaria de reconèixer al Senyor en la realitat que ara ens envolta i ens conforma. (…)

No crec que es tracti d’inventar-nos canvis o estructures noves, es tracta de reconèixer-lo a Ell i seguir-lo en allò que ja ens és donat, en el que ja estem vivint. Sembla una contradicció amb el que ja he dit abans. Però em sembla que si estem atentes a la realitat que ja ens envolta, des de l’experiència interior viva, mística, llavors és quan anem caminant i passant d’una forma a una altra forma de viure, d’unes estructures a altres, no per amor al canvi sinó per necessitat interior, perquè el mateix Esperit ens condueix i ens porta. (…)

La cosmovisió de Teresa i la nostra no tenen gairebé res en comú. La forma de vida que ella instaurà continua essent vàlida en la seva essència, però no en les estructures. L’absoluta obertura de Teresa a l’«Absolut» és el que fa d’ella una persona universal en comunió amb tots els qui la coneixen, a través de cultures i credos diferents. En ella resplendeix l’humanisme cristià amb nova i original frescor. Però tot plegat, crec que s’ha de viure avui per les carmelites d’occident amb unes formes noves, estructures que tinguin en compte tot el camí que ha recorregut la història des del segle XVI espanyol. La mirada sobre la dona no pot ser la mateixa que aleshores. Teresa era filla del seu temps i tenia consciència de ser, com a dona, també víctima del seu temps, però participava en una ideologia sobre la dona que avui crec que està superada. Són nombrosos els llocs a les seves obres en els quals fa referència a la pressió i opressió de la societat i de l’Església que la priven de fer i viure allò que sent en el seu cor com un encàrrec del Senyor (cf. C 3,7; paràgraf ratllat per la censura). Avui no podem seguir amb les mateixes estructures que eren les úniques possibles en el seu temps. Les nostres comunitats estan cridades a la creativitat, a la «fidelitat creativa», paraules amb les que el P. Camilo Maccise, essent General de l’Orde, ens invitava fa uns anys a prendre consciència de la feina que ens espera avui, a assumir-la amb el mateix esperit de Teresa de Jesús (…)

*Cristina Kaufmann (Baden-Suiza, 1939–Mataró, 2006), carmelita descalça.
“La fascinación de una presencia” (Editorial de Espiritualidad. Madrid, 2007).


RETORN





“L’hospitalitat espiritual i física, l’acollida sense pretextos, l’amistat oferta en llibertat i respecte, la comprensió cordial de les inquietuds de molts, el testimoni sobri i serè de la nostra alegria, la permanència callada al nostre lloc, són dons que podem oferir i compartir. Però sobretot, hauríem d’aportar el ser amb tot el que això significa i jo no sé explicar bé, ho intueixo i ho percebo des de la Paraula que m’habita, en la qual sóc i estic.” Cristina Kaufmann