gent

Gent nostra

Cristina Kaufmann i Georges Bernanos




Una de les persones que va conèixer més profundament l’obra de Georges Bernanos “Diàlegs de Carmelites”, va ser la mare Cristina Kaufmann (Baden, Suïssa, 1939 - Mataró, 2006). La va descobrir en la seva joventut i va marcar-la definitivament fins al punt de donar contingut a la seva inquietud per la recerca de l’Amor a l’Absolut. Així ho explica ella mateixa al llibre “La fascinación de una presencia”*, el qual recull una selecció d’escrits de la mare Cristina sobre la pròpia experiència espiritual i que es va publicar poc després de la seva mort ocorreguda el dimarts de Pasqua al seu monestir de Mataró. En les primeres pàgines del llibre hi podem llegir:

“El primer coneixement de l’Orde del Carme teresià el vaig tenir a través de l’obra de G. Bernanos Diàlegs de Carmelites. Una representació del drama al teatre de la meva ciutat natal penetrà de ple en el que jo tenia per l’experiència més important de la meva vida fins aleshores, als 14 anys, el saber que existia una manera de mirar que tornava transparent tota la realitat: mirar-saber-estimar com a itinerari del ser, que Déu és Déu d’amor, amb qui es pot viure amb passió i amb fascinació i intimitat tota una vida. I que aquest amor passava pel cor humà, meu i de l’altre, però no es quedava aquí, que era possible quedar-se com presa de per vida per aquest foc. Que era una manera d’existir apassionant, gran, que m’aixecava des dels meus pocs anys més enllà del que jo coneixia per la cultura i la religiositat cristianes que eren el marc de la meva vida. Sabia aleshores “sense saber” que aquest marc contenia una realitat molt més vasta i més profunda del que normalment i quotidianament m’envoltava; aquest amor concret a una persona concreta, viscut des de l’absolut, vers l’Absolut, encarnat en una existència estesa de per vida cap a la unió amb Déu i en Ell amb l’univers, en l’èxtasi d’una bellesa pressentida i lluminosa dintre meu i en tot.”

En un personatge de l’obra de Bernanos, la jove novícia Blanca de l’Agonia, la mare Cristina hi veié reflectida com en un mirall la seva inquietud:

“En Blanca de l’Agonia hi veia d’alguna manera retratada la meva tendresa reclamada per Déu de forma definitiva, sense poder-ho saber o expressar aleshores. Veia el drama de la por, de la soledat, de la creu, de la mort, embolcallat en la fascinació de la Presència misteriosa i l’anunci de la victòria final, més enllà de la mort, salvada la comunió amb tota la realitat i salvada la bella transparència d’aquesta comunió en el món.”

En la seva recerca veu en l’experiència de les monges de Compiègne el camí que la pot portar al futur anhelat:

“No tenia idea de què era el Carmel tret del que sabia per Bernanos. Però encaixava plenament en la meva intuïció sobre el meu futur. Déu havia ferit el meu cor i ningú el podria guarir més que Ell mateix, i de cap altra manera podria estar més íntimament en comunió amb tothom. Veia representada a l’obra la invisible frontera entre allò diví i allò terrenal, feta visible en les reixes del monestir, davant les quals la monja parlava amb el seu germà, que la volia treure d’allí per salvar-li la vida. Els dos móns es trobaven en la jove novícia. Encara veig la bellesa que resplendia de la seva figura. Jo la traduïa a la meva pròpia realitat i aleshores comprenia que la meva forma de viure l’amor seria la d’aquella monja jove del temps de la Revolució Francesa.”

Però serà, definitivament, l’exemple d’Edith Stein i, com en la santa alemanya, la lectura de Vida de santa Teresa de Jesús, allò que la fa decidir a ingressar en el Carmel per viure en plenitud la seva necessitat d’amor:

“Tanmateix, l’experiència del Carmel segons G. Bernanos, no m’apropà a la Institució, a la realitat històrica, ni al que després vaig conèixer com a obra de santa Teresa de Jesús. Però sí que sabia que aquesta forma era la que es corresponia amb el que portava a dins, sense saber ben bé d’on venia aquesta certesa. La vida d’Edith Stein, la carmelita jueva assassinada a Auschwitz, m’apropà encara més a la realitat concreta. Em va fer buscar les obres de Teresa i llegir amb atenció la Vida que a la filòsofa alemanya li havia descobert el seu propi camí dins del cristianisme. El que vaig entendre clarament era que el Carmel em faria possible viure l’absolut de l’amor de Déu en una radicalitat fascinant, amb comunió amb persones que l’havien viscut abans que jo.”

Un cop ha ingressat per viure la seva vocació, la mare Cristina descobreix amb joia la realitat de la vida religiosa carmelitana:

“Va ser un nou aprenentatge de tot el que havia constituït la meva autoconsciència. Recol·locar la realitat de la meva vocació, de la meva imatge, la imatge de Déu, de la meva experiència d’Ell, la relació amb les altres germanes. Em vaig retrobar en una nova profunditat. En la crisi va quedar dempeus la inefable veritat de la crida de Déu i la consciència d’aquesta crida, però va ser necessari encarnar-ho en la realitat que no tenia res a veure amb allò que Bernanos escriu a la seva obra sobre la vida de comunitat en un Carmel.”

Col·laboració: Carmelites Descalces de Mataró

(*) La fascinación de una presencia. Cristina Kaufmann. Editorial de Espiritualidad. Madrid 2007.

RETORN