gent

Gent nostra

LES CARMELITES MÀRTIRS DE COMPIÈGNE


Antecedents històrics

M. Neus Cregut

La Revolució Francesa (1789-1799) va significar l’enderrocament de l’Antic Règim, dominat per la monarquia absoluta, i la implantació del liberalisme.

Sota el lema de “Llibertat, igualtat i fraternitat” el poble protagonitzà la presa de la Bastilla (14 de juliol de 1789), el fet més rellevant del començament de la revolta popular. Aquesta s’inicià a París, es consolidà en altres ciutats i s’estengué a la França rural.

A primers d’agost l’Assemblea Nacional decretà l’abolició dels privilegis feudals i a final d’aquest mateix mes aprovà la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, on es proclama la igualtat de tots els homes i dels seus drets de llibertat: d’expressió, d’impremta i de religió i estableix la separació de poders. Així el regne de França es converteix en una monarquia constitucional; les propietats de l’Església són expropiades i els capellans són considerats funcionaris públics. Amb tot això, s’esdevé una època plena de fets dramàtics, com són els enfrontaments dels jacobins amb els girondins i personatges com Danton, Marat i Robespierre que només agiten les masses populars.

La Comuna de París aboleix la monarquia i el rei Lluís XVI és fet presoner i guillotinat al gener del 1793. Mesos més tard tindrà la mateixa sort la reina Maria Antonieta. Aleshores es proclama la Primera República Francesa i s’adopten mesures descristianitzadores, es tanquen les esglésies, i es suprimeix el culte catòlic i es ret culte a la llibertat i a la raó.

A causa de les guerres externes amb Prússia, Holanda i Espanya, el poder es debilita i l’exèrcit agafa importància. Destaca un jove general: Napoleó Bonaparte, que amb la campanya contra Anglaterra i l’expedició a Egipte ocupa un primer pla. Això, juntament amb el suport de la burgesia, fa que Napoleó doni el “Cop d’Estat del 18 Brumari” (9 de novembre). Així és nomenat cònsol i proclama la fi de la Revolució.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Persecució religiosa*

(*) Aquest text és la traducció i resum de l’article “Revolució i persecució religiosa” de la web del Carmel a França.

La proliferació de convents, molts d’ells massificats, de religiosos i religioses era causa de preocupació a França, i també a altres països. L’any 1760, molt abans de l’esclat de la Revolució (1789), el govern decideix posar-hi una mica d’ordre i nomena una comissió encarregada de fer un estudi sobre la situació real.

Les disposicions que es dicten després de l’informe van encaminades a reduir el nombre de convents. No s’ocupa de les monges, que tenen una opinió més favorable entre el poble, ja que moltes tenen cura de l’ensenyament –molt abandonat per l’autoritat civil–, dels hospitals i dels pobres. Sí que afecta plenament els homes, en concret els monjos, els canonges i els membres dels ordes mendicants, entre els quals els carmelites. Els jesuïtes són dissolts, sense més, l’any 1761.

L’efecte d’aquestes mesures és radical. En pocs anys, els carmelites descalços a França queden reduïts pràcticament a la meitat.

Amb l’adveniment de la Revolució la situació empitjora. La campanya contra el clergat i els religiosos es torna més virulenta. Es dicten normes que suprimeixen els vots religiosos i alliberen els qui els han acceptat. Finalment es decreta la supressió de les propietats, que passen a l’Estat, i els religiosos passen a ser considerats funcionaris.

Amb tot, una visió actualitzada de la situació ens fa qüestionar sobre el veritable propòsit dels legisladors. La llei pretenia realment una supressió de tot el fet religiós o, senzillament, només anava encaminada a regularitzar una situació extremadament complicada i a donar als vots un valor més aviat espiritual que no de lligam jurídic? Tanmateix, l’actuació del govern és considerada en el seu temps una autèntica persecució religiosa.

Malgrat la bona intenció o no de la llei, els esdeveniments revolucionaris superaran la situació. L’excés de zel de les autoritats locals i el descontrol popular en seran les principals causes. La incertesa d’un futur més difícil fa que molts retornin a la vida secular i altres emigrin als països veïns. Pel que fa a les monges, entre elles les carmelites, quasi totes resten als seus convents, però fins quan?

Enmig de la confusió d’una Revolució que es menja els propis fills, el decret religiós pateix el gran desgavell de la desraó. De les paraules i amenaces contra els religiosos, a qui es considera antirevolucionaris i traïdors, es passa als fets més sagnants.

---------------------------------------------------------------------------------------------------

El martiri

P. Wilson Srampickal

Conseqüències de la revolució

Abans, el 1790, la Assemblée Nationale havia demanat a l’Orde Carmelità que justifiqués la seva presència en un país que estava qüestionant tots els caps i institucions legítimes de la nació. Segons un decret de la Assemblée Nationale, els religiosos i religioses eren considerats funcionaris de l’Estat, havien de jurar la Constitució i les seves propietats eren confiscades.

A Compiègne, el convent carmelita havia estat tancat pel Govern revolucionari el 1790, i les monges dispersades. Fora del convent, però, les monges varen continuar la seva vida d’oració i penitència. Van dividir-se en petits grups per diferents punts de Compiègne, i continuaven unides per l’afecte i mitjançant correspondència, sota l’atenta direcció de Teresa de Sant Agustí. Dissortadament, aviat varen ser descobertes i denunciades al Comitè revolucionari i, el 24 de Juny de 1794, les van detenir i empresonar totes juntes a Santa Maria, antic convent de la Visitació.

Acusació: fanatisme i contrarevolució

El tribunal va acusar les 16 monges carmelites de ser fanàtiques i contrarevolucionàries; de celebrar reunions; de viure sota un superior; essent els seu vots, cartes i escrits proves suficients d’aquest fet. Per justificar la seva condemna, el tribunal va presentar com a prova una pintura que representava el Sagrat Cor de Jesús juntament amb una altra del rei destronat, que havien estat trobades a les parets del convent. El dia 17 de juliol varen ser portades davant del tribunal i condemnades a mort. Van anar cap a la guillotina cantant el Salve Regina. Un testimoni diu que les monges semblaven anar al seu casament. La més jove d’elles, Constança, s’apropà a la mort cantant Laudate Dominum omnes gentes. Estaven molt contentes de donar la seva vida per la causa de Déu.

Les despulles de les setze màrtirs van ser llençades a una fossa comuna juntament amb els cossos d’altres condemnats, en un lloc que mes tard esdevingué l’actual cementiri de Picpus, on una làpida recorda el seu martiri. Una comunitat de benedictines angleses, exiliades a França, varen ser empresonades l’octubre de 1793, van conèixer les carmelites de Compiègne i es varen assabentar de la seva ofrena sacrificial. Desprès de la mort de les d’aquelles, els carcellers les van obligar a vestir-se amb els vestits seculars que portaven les màrtirs. Finalment, les van obligar a retornar a les seves terres, on fundaren la comunitat de l’Abadia de Stanbrook. Allí es conserven els vestits de les monges carmelites de Compiègne com a relíquies sagrades.

L’any 1905, el papa Pius X va declarar beates les màrtirs de Compiègne: onze monges, tres germanes laiques i dues serventes dels monestir empleades com a torneres.

RETORN







Temes tan eterns com la por, la fidelitat, l’amor, la inseguretat, la violència, la mort, etc. són recurrents en la literatura universal. Per això, la narració dels fets dramàtics ocorreguts a Compiègne durant la Revolució Francesa han cridat l’atenció dels creadors literaris i musicals, els quals els han utilitzat per argumentar les seves obres.

La literatura sobre aquests fets és amplíssima i fora de l'abast d'aquests apunts. Deixarem, però, constància d'algunes referències destacades. La primera la trobem en el manuscrit "La Relation du martyre des seize carmélites de Compiègne” de sor Maria de l’Encarnació (Françoise-Geneviève Philippe), única monja supervivent de la tragèdia, que va servir de base per a les creacions posteriors.

Va ser l’alemanya Gertrude von Le Fort (1876-1971), una de les més destacades escriptores catòliques del segle XX, qui es va interessar pel manuscrit que li va inspirar una novel·la –“La darrera del patíbul” (1932)–. L’escriptora, de formació prussiana i luterana, va estudiar teologia i filosofia. Aquests estudis, que responien a la seva inquietud per aclarir els seus dubtes de fe, van motivar que als 50 anys es convertís al catolicisme. Corrien els anys de la persecució nazi i els catòlics eren un dels seus punts de mira. Per això, Gertrude es refugià en un convent de carmelites on tingué coneixement dels fets que va novel·lar.

Posteriorment, Georges Bernanos (1888-1948) va traslladar la novel·la a l’escena. L’obra “Dialogue des carmelites”­, d’una gran tensió dramàtica amb uns diàlegs extremadament intensos, es va estrenar l’any 1952, quan ja Bernanos havia mort. Les representacions sempre han tingut una gran acollida.

Poc després, el prolífic músic francès Francis Poulenc (1899-1963) s’interessà pel guió de Bernanos i sobre ell va bastir una òpera del mateix nom. L’òpera s’estrenà el mateix any (1957) a Milà, en italià, i a París, en francès. Al Liceu va arribar-hi l’any 1959, on tingué una acollida més aviat freda. A Madrid s’estrenà l’any 2006. La religiositat de l’autor es reflexa en el les peces musicals, sobretot en el cant de l’Ave Maria, de l’Ave verum i, especialment, la Salve Regina mentre va caient la guillotina en el dramàtic final de l’obra.

L’any 1960, dirigida pels seus autors Philippe Agostini i Raymond Leopold Bruckberger, s’estrena a les pantalles la pel·lícula “Diálogo de carmelitas”, protagonitzada per les actrius Jeanne Moreau i Marina Vladi, aleshores ja en un moment dolç de les seves carreres. El film, en un blanc i negre que ajuda a conferir tot el dramatisme escènic requerit, va assolir un estimable èxit comercial i fou presentat repetidament en les sessions de cinefòrum d’aquells anys.

Ja a finals del segle XX, la ballarina i directora artística veneçolana Mariela Delgado va muntar una coreografia sobre aquests guions, que va sorprendre en la seva estrena a França per la gran força d’expressió dels sentiments de les dansaires que representaven les religioses de Compiègne.