gent

Gent nostra

Albert de Jerusalem


Albert Avogadro, sant Albert segons els carmelites, el beat Albert oficialment per a l’Església, va donar als eremites de la muntanya del Carmel de Palestina una Regla o “norma de vida”, que aquests li havien demanat.
Nascut en una família noble a Castrum Gualteri, un poblet proper a Parma, cap a mitjans del segle XII, Albert Avogadro aviat es decidí per la vida eclesiàstica.
Ocupà càrrecs de relleu a la seva terra natal, quasi sempre d’intermediari entre l’Església i els poders polítics de l’època.

Aquesta experiència el portà a acceptar el càrrec de Patriarca de Jerusalem, aleshores en poder dels sarraïns, raó per la qual hagué d’instal·lar-se a Sant Joan d’Acre, ciutat molt propera a la serralada del Carmel.

S’expliquen innombrables intervencions pacificadores gràcies al seu esperit sempre conciliador. També se li atribueix que una bona part de Terra Santa no passés a mans dels musulmans.

Havia de concórrer al IV Concili de Laterà, però poc abans de sortir cap a Roma va morir assassinat per un subjecte a qui havia rellevat del seu càrrec per la seva mala conducta. Era l’any 1214.

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Orígens de la Regla del Carmel

Lluís Romagosa, ocd

El més elemental és preguntar-nos què és una «regla» des d’una perspectiva religiosa. La «regla» regula la vida d’un Orde o comunitat religiosa amb unes pautes escrites que recorden i ajuden a viure el carisma.
Els primers carmelites, abans de rebre la Regla, tenien el seu estil de vida que encarnava el carisma original degut a un líder que guiava el grup amb l’ajut de l’Esperit Sant a fi de viure l’evangeli de Jesús amb tota fidelitat.
Albert d’Avogrado (1154-1215) va atendre la petició dels eremites del Carmel, donat que era el patriarca de Jerusalem, els va escriure i els va donar, entre 1206 i 1214, una Regla, una norma de vida. La Regla és ben curta, però tota ella impregnada de l’espiritualitat bíblica. Esdevé quasi una carta fraternal. Va dirigida a una persona qualificada del grup, un tal B. La resta reben el nom de «fills». No carrega massa estructura, però sempre resta oberta per si de cas algú va més enllà del que està regulat o manat.
En la Regla primitiva descobrim un eix transversal. Albert vol que aquells monjos/religiosos/ermitans siguin fidels a les arrels: el profetisme i el marianisme, donat el caire marià d’aquella primitiva comunitat.
La Regla no fou una creació original. Hi trobem moltes citacions de la Sagrada Escriptura i alguns elements de les regles eclesials del temps, concretament de sant Agustí.
Històricament hi trobem tres fases. La Regla d’Albert confirma la legalitat d’una família religiosa de caire diocesà. Posteriorment, el concili del Laterà IV converteix aquella família d’estadants del Carmel en germans eremites i cenobites. La Regla és aprovada successivament pels papes Honori III i Gregori IX. L’Orde ja era de dret pontifici.
El tercer moment –delicat– és quan el frares del Carmel emigren a Europa. L’Islam foragita els estadants de la muntanya santa. Innocenci IV corregeix i adapta progressivament la Regla a la nova situació. Els monjos del Carmel esdevenen «mendicants», veritables religiosos. Una fraternitat apostòlica per a servir els germans d’aquella Europa convulsa.
Altres papes van introduir petits retocs, però davant de la fórmula eremítico-cenobítica i mendicant roman allò que és medul·lar: la contemplació, el marianisme, el servei apostòlic.
La refundació teresiana s’inscriu en la lluita aferrissada per la fidelitat creativa.
Resta molt per dir i explicar, però trobem una línia de coherència i maduresa en els orígens de la Regla marcant nous horitzons.

---------------------------------------------------------------------------------------------------

Regla de Sant Albert

El do d’un mateix i de les pròpies capacitats a Jesucrist (Regla del Carme, 2)

L’esperit d’acollida per tal d’oferir la pròpia espiritualitat, l’estil de vida, a qui se sent cridat a fer-ne experiència (Regla del Carme, 7).

L’esperit d’oració que posa la Paraula de Déu en el centre de tota experiència cristiana: apropar-s’hi, meditar-la i fer-la vida (Regla del Carme, 8).

La pregària litúrgica com a l’eix de l’experiència espiritual en oferir contínuament el pa de la Paraula i dels sagraments que nodreixen la vida del cristià (Regla del Carme, 9).

El treball com a espai de creixement i servei (Regla del Carme, 17).

Les reunions comunitàries com a espai de revisió de vida en comú i d’ajuda mútua en el propi itinerari cristià (Regla del Carme, 13).

La vida austera com a forma externa de seguiment del Crist (Regla del Carme, 6.10).

El silenci necessari per a posar-se a l’escolta de la Paraula i reconèixer el voler de Déu (Regla del Carme, 18).

La humilitat que capacita per a servir amb autenticitat i permet que l’altre desenvolupi la seva pròpia crida (Regla del Carme, 19).

RETORN