1 2 3 4
Page Slider jQuery by WOWSlider.com v1.7







EL CARMEL TERESIÀ A CATALUNYA

I.– ORÍGENS I EXPANSIÓ DE L'ORDE DEL CARME

L’orde del Carme de religiosos mendicants té el seu origen en un grup d’ermitans (croats i pelegrins) establerts mitjan el segle XII al Mont Carmel, muntanya de 650 metres d’alçada, del districte de Haifa, Israel. La Bíblia, en el Llibre dels Reis, ja el posa com a escenari de la discussió entre Elies (a qui tenim com a inspirador i en diem: el nostre pare sant Elies) i els sacerdots de Baal. En aquests indrets, pels volts de l’any 500, ja hi havia un temple cristià.

La regla, o manera de viure, fou redactada el 1206 per Albert de Vercelli, patriarca de Jerusalem i confirmada pel papa Honori III el 1226.

La vida dels primers carmelites fou estrictament eremítica i de gran austeritat. A causa de la pressió islàmica, l’orde deixà Palestina i s’estengué per Europa des de mitjans del segle XIII i aleshores adoptà el tipus de vida cenobític.

El general de l’orde, Simon Stock, aconseguí del papa Innocenci IV l’aprovació de l’orde dins els mendicants; propagà el culte a Maria i la devoció a l’escapulari.

L’orde adquirí un gran impuls, especialment als centres universitaris. El 1432, el papa Eugeni IV, davant el relaxament general, aprovà una regla menys austera i aviat s’inicià la dualitat entre convents d’estricta observança i els conventuals mitigats. S’anaren produint diversos intents de reforma fins arribar a la reforma més important feta per Teresa d’Àvila i Joan de la Creu. Aquesta donà lloc a la divisió de l’orde en les branques de Carmelites Descalços i la primitiva que, aleshores, va rebre el nom de Carmelites de l’Antiga Observança.

L’orde dels Carmelites habia entrat als Països Catalans en fundar-se el convent de Perpinyà l’any 1265, un dels primers d’Europa. A la corona catalano-aragonesa seguiren les fundacions de Lleida (1272), València (1281), Barcelona (1292) i Perelada (1293). Quan, finalment, el capítol de 1345 aplegà definitivament tots els convents de Catalunya, de Mallorca i del Rosselló en una sola província, aquesta agrupava els de Barcelona, Perpinyà, Mallorca, Perelada, Girona, Camprodon, Manresa, Lleida i Valls.

II : ELS CARMELITES DESCALÇOS A CATALUNYA

La primera fundació dels Carmelites Descalços a Catalunya fou deguda al pare Joan de Jesús Roca, primer carmelita descalç a casa nostra i un dels grans apòstols de la reforma del Carmel, tot treballant al costat de santa Teresa i de sant Joan de la Creu, el qual fundà a Barcelona, el 1586, el convent de Sant Josep, a les Rambles (avui Mercat de Sant Josep o de la Boqueria).

Esdevingué Casa Provincial amb jurisdicció sobre els convents de la Corona Catalano-Aragonesa. Tenia un noviciat, una important biblioteca pública, una impremta, una foneria de lletres d’impremta de les més importants de la península amb un gran reconeixement públic, nacional i internacional, fins a l’expulsió dels religiosos el 1835.

L’obra cultural dels Carmelites Descalços a Catalunya té diverses facetes. En primer lloc, la fundació de nous convents comportà la creació de biblioteques, que en el futur s’enriquirien amb importants donacions particulars, com les de Lleida o Barcelona, que ja hem comentat.

Arran de la exclaustració, les antigues biblioteques i arxius conventuals, passen a reunir-se i centralitzar-se en la que serà la futura Biblioteca Universitària de Barcelona. Una altra part d’aquest material anirà a parar a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i a la Biblioteca de Catalunya, on es conserven actualment. Posteriorment, i en base a la documentació que, poc a poc, ha pogut aplegar-se, tan original com reproduïda, ha estat possible refer l’antic Arxiu Provincial dels Carmelites Descalços de Catalunya i Balears, en bona part gràcies a la intensa activitat investigadora i al zel arxivístic del pare Gabriel Beltran Larroya, actualment Provincial.

L’orde s’esforçà, al Principat, a integrar-se als costums i llengua del país. Encara que m’allargui una mica, donaré una poqueta d’història sobre això. Crec que pot ser interessant i us pot sorprendre.

En el Capítol Provincial de 1598, podem llegir: “ Que los predicadores catalanes prediquen en su propia lengua para que se consiga el fruto de las almas que se espera”.

I el Consell Provincial, en 1601, dirà: “ Mandamos a todos los religiosos conventuales de nuestra provincia y naturales de ella, que hablen regularmente su lenguaje catalán con los religiosos. Pero a los padres predicadores mandamos... que en los lugares fuera de las ciudades prediquen en catalán y no de otra manera sin especial licencia”.

I encara més. En la seva visita pastoral a les comunitats, el P. Joan de Jesús Roca, que en aquells moments era Provincial, insisteix en el compliment d’aquest acord: “Por cuanto por el diffinitorio desta provincia está mandado que todos los catalanes en los conventos hablen siempre regularmente en catalán unos con otros, aunque hablen con frailes castellanos... yo, por la autoridad de mi officio y de dicho deffinitorio, mando a todos los dichos religiosos catalanes en virtud de la santa obediencia y so pena de una disciplina o pan y agua cada vez que alguno hiciere lo contrario, que en casa unos con otros hablen en catalán regularmente”. (Visita a la comunitat de Tortosa, el 29 de maig de 1601). Aquesta situació, però, no predominà en totes les èpoques.

El Carmelites Descalços a Catalunya foren els grans difusors de la devoció popular de sant Josep: prèdiques, llibres de pietat sobre la seva figura... La Província carmelitana s’anomenà, i s’anomena encara, “de sant Josep” i aquesta fou l’advocació majoritària dels convents del Carmel Descalç. Tot plegat faria que se’ls anomenés “els josepets”.

La seva caritat envers els malalts i necessitats es traduí en la decidida participació en les tasques assistencials durant les catastròfiques pestes que assolaren Catalunya els anys 1589, 1599 i 1651.

L’Orde destaca igualment per les personalitats de reconegut prestigi intel.lectual que n’han format part. Així, cal mencionar les figures del P. Antoni de sant Maties, escriptor místic català del segle XVII, o el reconegut arquitecte germà Josep de la Concepció, anomenat “el tracista”, que treballà també en el mateix segle. Ja en el segle XVIII, sobresurten l’historiador provincial Joan de sant Josep, l’escultor Jaume de sant Martí, el teòleg Ramon de sant Josep, l’insigne predicador Francesc de Jesús Maria, el director de la fàbrica de lletra Pau de la Mare de Déu, com també el seu col.laborador Joaquim de la Soledat, Josep de santa Eulàlia, soci supernumerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, i l’arquitecte Josep de la Mare de Déu.

III : DESAMORTITZACIÓ O LLEI DE MENDIZABAL

Crec que seria bo fer una miqueta d’història de les vicissituds per les quals passaren els religiosos i les nostres cases i esglésies amb la funesta Llei de Mendizábal.

La mort del rei Ferran VII desfermà la lluita successòria entre liberals i absolutistes, originant les guerres carlines que convulsionaren el país. Els insistents rumors que certs ordes monacals donaven suport a les partides carlines, excitaren els ànims populars de tal manera que cremaren alguns convents l’estiu de 1835.

Els antecedents de l’animadversió dels liberals envers les congregacions religioses venien d’abans. Efectivament, en 1820, i amb l’objecte de procedir a la desamortització dels béns de l’Església, les Corts havien aprovat un projecte de Llei que establia la supressió de les comunitats monacals i la prohibició de fundar nous convents, de prendre hàbit i de fer vots; també es reduïa el nombre de convents, ja que només s’autoritzava un convent de cada orde per població. La comunitat que no comptés amb més de dotze membres amb els ordes sagrats s’havia de traslladar a un convent proper de superiors independents o dependent directament de Roma. El text donava facilitats per a la secularització i la seva integració en el clergat diocesà; s’aplicaven al crèdit públic els béns mobles i immobles dels monestirs i convents.

Aquestes mesures desamortitzadores serien definitivament completades pel ministre d’Hisenda Joan Álvarez de Mendizábal, amb la coneguda “Llei Mendizábal”, entre el 1836 i el 1851.

El nostre convent mare (el de sant Josep de la Rambla), fou un dels que van cremar la nit del 25 de juliol d’aquell 1835. Aquell mateix any fou enderrocat el convent i l’església, per l’ajuntament, amb la intenció de convertir el solar en mercat públic. Posteriorment, alguns d’aquest convents i esglésies foren retornats a l’Església, en diferents bisbats, però aquest ja no els retornaren a l’orde. En alguns d’ells, convertits en parròquies o altres serveis, encara s’hi pot observar, esculpit en pedra o pintat, l’escut dels carmelites descalços, com ara a l’Hospital de Lleida i l’Hospital i església dels Dolors de Vilanova i La Geltrú. Igualment, a Mataró, es pot admirar dit escut a la façana de l’edifici que testifica on era ubicat el nostre convent.

El Desert del Cardó, tot ell és un testimoni carmelità. Començant pel mosaic de la Verge del Carme a l’entrada i les diferents ermites que encara s’hi conserven, algunes mig derruïdes per l’abandó dels posteriors propietaris. Actualment, sols es pot pujar a les ermites, ja que tota la planta baixa està tancada al públic per l’empresa que explota el manantial d’aigua, embotelladora de l’Aigua del Cardó. A Barcelona també es conserva l’escut de l’Orde a la parròquia de “Els Josepets”.

IV : EL RETORN

Suprimida la Congregació espanyola dels Carmelites Descalços, els exiliats passaren a dependre interinament de la Congregació italiana. Després de trenta-un anys d’exclaustració, ressorgí de nou el Carmel Descalç a l’Estat espanyol amb la fundació del convent de Markina (Biscaia), el 14 d’agost de 1868.

La refundació a Catalunya encara hauria d’esperar, però, fins l’abril de 1891, any en què s’iniciaren gestions encaminades a fundar un convent a Tarragona*.

La reestructuració geogràfica de la família carmelitana començà a la Península amb la formació de províncies: Sant Joaquim de Navarra, el 1879 i de Sant Elies de Castella, el 1879, a la qual restaren adscrits inicialment els antics territoris que conformaven la província de Sant Josep de Catalunya. Amb la restauració de la semiprovíncia de València i Aragó, en 1895, el nou convent de Tarragona passaria a aquesta demarcació.

La restauració fou duta a terme el 1880 a València: el desert de Les Palmes (Benicàssim), l’única comunitat catalana que no arribà a ser dissolta després del 1835, prestà obediència als nous carmelites de València.

El 1885, a causa de les necessitats d’organització de l’orde, ja molt estès, i per resoldre la diferent actitud ideològica dels seus membres, s’havia dividit la província de València en dues: Catalunya-Balears i Aragó-València. Dels béns de la província única anterior, València es quedà amb la fàbrica i elaboració del “Licor Carmelitano” i Catalunya amb el producte farmacèutic de “Agua del Carmen”.

L’any 1896 es reprengué la presència del Carmel Descalç masculí a Barcelona, en una casa situada al número 14 del carrer Canuda, a la vora del convent de les monges carmelites descalces, a qui pertanyia la propietat de l’immoble. Aquesta era una situació provisional. Després, també de manera provisional, el 27 de març de 1907 es traslladà a l’església de Santa Maria, a la Riera de Sant Joan, número 2, fins arribar a la construcció del Santuari del Carmel Descalç a Barcelona.

Posteriorment, es fundaren les cases de Badalona (1908), Palafrugell* (1918), Ciutat de Mallorca* (1922), Lleida (1928) i Matadepera* (1983), les quals, amb el deplorable parèntesi dels anys de la guerra 1936-1939, han arribat fins els nostres dies.

Josep Ignasi Ullés - 1998

(*)

V : UNIFICACIÓ EN UNA SOLA PROVÍNCIA IBÈRICA
A partir de la segona dècada d'quests segle XXI, la situació administrativa ha variat substancialment a causa de la manca de vocacions i l'edat avançada de molts religiosos.
El Capítol Provincial de 2011 va aprovar l'estudi de la reestructuració de les comunitats de la demarcació. Així, amb el temps, es va veure la conveniència d'agrupar els religiosos de la província en les cases de més activitat pastoral. Els convents de Palafrugell i Matadepera, si bé continuen pertanyent a l'orde, es van posar a disposició d'institucions de caràcter social. El de Tarragona va ser cedit (2015) a la província carmelitana de Manjummel (Índia), i són els religiosos d'aquella província els qui mantenen l'activitat pastoral.
Posteriorment, en el Capítol Provincial Extraordinari de febrer de 2015, la Província de Catalunya i Balears, juntament amb altres quatre de la península, van passar a formar part de la nova Província Ibèrica de Santa Teresa de Jesús.
Pel juliol de 2016, pels mateixos motius descrits, es va deixar el convent de Palma de Mallorca al bisbat d'aquella demarcació.






haifa

Restes de l'antic convent a la muntanya del Carmel "prop de la font d'Elies"


Convent del Carme

Primer convent carmelita de Barcelona, fundat l'any 1292. Va donar nom l'actual carrer del Carme.

imprempta

Real Fàbrica de Fundició de Lletra de Barcelona

El Cardó

Convent del Desert del Cardó que es va perdre amb la llei d'exclaustració

Vilanova

El Carme de Vilanova i La Geltrú, avui hospital i museu

tarragona

Tarragona


Palafrugell

Palafrugell

Ciutat de Mallorca

Ciutat de Mallorca

Matadepera

Casa de pregària de Matadepera

CONVENTS ACTUALS

Barcelona

Barcelona

Badalona

Badalona

Lleida

Lleida